dijous, 14 d’abril de 2005

Aghhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!

Podria posar un altre títol més explicatiu. Però no em dóna la gana.

De petita anava al cole al poble del cantó. Mai vaig encaixar amb els meus companys de classe. Durant molt de temps, vaig pensar que la rara era jo. Durant molt de temps, el meu pare només feia que esbroncar-me, preguntant-me per què era tan especial, per què no em podia portar bé amb la resta de la gent de la classe.

Quan va ser l'hora d'anar a l'institut, vaig descobrir que potser la rara no era jo. La gent del poble tenia un grup reduit, i no es feien amb la gent d'altres pobles. Jo, en canvi, ho vaig tenir bastant clar: vaig trobar gent que era més com jo, i gent amb la que m'hi feia.

Avui m'han trucat a casa. El proper dia 30 d'aquest mes (o sigui, d'aquí a dos dissabtes) fan un sopar de vuitè. Quina alegria! Ells han decidit les coses, sense pensar en l'altra gent. Ells ho han organitzat tot, i com sempre, m'han trucat a última hora. Bé, ja sé que queden dues setmanes, però això és trucar a última hora. Però ja m'he hagut d'escoltar un "total, tampoc deus tenir res a fer". Com si jo no tingués vida. Com si fos com quan anava al cole, que era la solitària, la que es quedava els caps de setmana tancada a casa perquè no tenia amics.

Quan han trucat, m'han agafat desprevinguda. I no he tingut cap excusa. He intentat exprémer el cervell, buscant alguna excusa. Però, és clar, la persona que m'ha trucat tenia raó: no tinc res a fer aquell dissabte al vespre. I, és clar, ara, si hi ha alguna excusa per no anar-hi, ha de ser una excusa molt gran.

No, no em fa il.lusió anar-hi. No, no em fa gràcia tornar a veure aquelles cares que em van fer la vida impossible. No, no em fa il.lusió que sigui un sopar "familiar", amb parelles i fills (sí, n'hi ha que en tenen!). No, no em fa gens ni mica de gràcia presentar-me allà.

Podria ser hipòcrita i dir la il.lusió que em fa veure a tota aquella gent que fa anys i panys que no veig. Però una de les coses que més odio en aquest món és la hipocresia. Les coses, clares. Els que no van anar a l'institut, no els he tornat a veure des de fa més de 10 anys, quan vam acabar el col.legi. El que viu més lluny viu a un quart d'hora de casa (en cotxe, és clar) i els telèfons, tant els dels que van anar amb mi al cole com el meu, estan a les pàgines blanques. En tot aquest temps, cap d'ells ha volgut saber res de mi. I, no ens enganyem, jo tampoc he volgut saber res d'ells. Així doncs, per què ara he de ser hipòcrita i dir que em fa il.lusió veure'ls? Si em fes il.lusió saber el que fan, suposo que hagués fet alguna cosa per veure'ls durant tot aquest temps. O ells haguessin fet alguna cosa per veure'm a mi.

En fi, prepararé el meu repertori de comentaris sarcàstics. Només per contestar als comentaris amb mala llet que suposo que cauran. I si no els necessito, millor. Però ho dubto molt.