El telèfon un altre cop!

Em sembla que el pròxim cop que soni el telèfon, deixaré que soni i no el contestaré. No, no ha tornat a trucar la meva àvia (de fet, sí que va trucar, va agafar el telèfon el meu pare, i li va dir que estava molt contenta d'haver parlat amb mi per sant Jordi). Ha trucat una venedora d'assegurances d'accident...

En fi, jo estava tan tranquil.la a casa, treballant (sí, de tant en tant treballo des de casa) quan sento el telèfon. Estava sola a casa. I no hi ha res que em faci posar més els nervis de punta que estar treballant, sola a casa, i que soni el telèfon. Coi! És que he de deixar la feina, m'he d'aixecar, he de caminar uns quants metres... I sempre acaba essent una d'aquestes possibilitats:

- Una de les meves dues àvies. Si és la catalana, és perquè vol que vagi a fer alguna cosa, "ja que estàs a casa i no tens res a fer...". Si és l'altra... bé, us remeto al post anterior a aquest.

- El meu pare, que truca des de la feina, per preguntar-me qualsevol xorrada (crec que ho fa per saber si sóc a casa o no).

- Algú que s'equivoca (i llavors sí que m'enfado de valent!)

- Algú que demana pels meus pares (no, no hi són...)

- Algú que em vol vendre alguna cosa (i em donen ganes de penjar el telèfon directament).

Avui ha tocat la última possibilitat. La conversa ha anat més o menys així:

- Hola, quería hablar con doña María Estranya.

Coi! Aquí ja han saltat totes les meves alarmes. Doña? Aix! Si ja no soporto quan algú em tracta de vostè... I, a sobre, el nom seguit dels dos cognoms. Ni que fos aquí algú de la família real, a qui han de dir tots els títols, un darrere l'altre! I en castellà? Per què coi em parlen en castellà? Per què no contracten dones (i dic dones perquè mai ha trucat cap home a casa intentant-me vendre alguna cosa) catalanes per trucar arreu de Catalunya? Perquè d'acord que el meu primer cognom és castellà (cosa que no vol dir res, però en fi...), però ja que m'has dit el segon cognom (per cert, t'hi podies haver fet una miqueta més, que tampoc és dels cognoms catalans més difícils de pronunciar!) almenys saps que sóc catalana (i si parlessis el català em podries parlar en català, si els jefes et deixen). En fi... En els dos segons abans de contestar, el que he pensat ha sigut "merda, merda, merda! Ja podrien demanar pels meus pares, així els diria que no hi són i acabaria més ràpid!" Però no he tingut aquesta sort.

- Sí, sóc jo.

Observi's l'idioma de la resposta... català. Era per si picava i s'adonava que em podia parlar en català. Ha trigat dos o tres segons a contestar. Crec que deu haver pensat "Vaya, una catalana". O potser és que ha sigut el temps que ha trigat a engegar la cinta...

- Mire, yo la llamo ...

Tampoc cal que escrigui tot el que ha dit. El primer que he pensat és: "Coi, aquesta dona parla molt a poc a poc". I parlava molt a poc a poc. Com si fos un robot. "Coi! Estic parlant amb una màquina?" Li he deixat que deixés anar el rotllo. No sé quanta estona s'hi ha estat. El meu cap ha anat del "sembla una màquina" al "sort que paga qui hagi trucat, perquè amb la parsimònia que va, si hagués de pagar jo, ja hauria penjat". Que maleducada que sóc... Però de seguida el meu cervell ha derivat cap a una altra banda: sí, avui ja tinc post! En consonància una mica amb el que deia en Jun ahir. Només que aquesta situació ha sigut meva, no de ningú que m'envolti.

Es veu que era una assegurança per si tenia un accident i em quedava paralítica. Li he dit que no m'interessava. I llavors m'ha començat a preguntar per què, si tenia alguna altra pòlissa (això m'ho pot preguntar? Això no és informació confidencial?), que si això, que si allò altre. Amb la veu pausada de tota l'estona.

Al final me l'he tret de sobre... i he vingut directa a escriure el post. Ja ho sabeu, si us truca algú amb veu pausada demanant per vosaltres, no hi sou! O aguantareu el rotllo...