dissabte, 23 d’abril de 2005

Sant Jordi

"I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré."

No he pogut resistir la temptació de fer brometa sobre el meu sant Jordi. No sé si és bo o dolent, en fi.



5:59:40 Sento una musiqueta. Merda! Avui és dissabte! Per què em vaig descuidar de parar la radio, que cada dia sona a la mateixa hora? Obro un ull. Obro l'altre. Ahir vaig anar a dormir massa tard, per aixecar-me avui a les 6. Faig un esforç per arribar a la radio i parar-la. Mentre faig l'esforç, sonen els senyals horaris de les 6 del matí. Almenys avui no ha tocat el despertador, amb la seva puntualitat anglesa. Comencen a dir les notícies abans de que jo arribi a la radio. La primera notícia és: "Avui es vendran 5 milions i mig de roses". Tenco la radio. Però ja és massa tard. El meu cap comença a pensar... 5 milions i mig? Considerant que aproximadament el 50% de la població catalana són dones, això ve a dir que, en mitjana, cada dona rebrà una mica menys de dues roses (això si no hi ha homes que en reben). Començo a pensar en la de dones que no tindran rosa, perquè la majoria en reben més d'una. Començo a pensar...

6:05 Tinc els ulls oberts com dues taronges. Avui ja serà impossible tornar-se a dormir. Però qui coi s'aixeca a les 6 del matí un dissabte sense haver d'anar enlloc i havent anat a dormir fa... val més que no compti les poques hores que fa que vaig anar a dormir!

9:00 Quan la major part de Catalunya (excepte els pringats que venen roses o llibres) encara està dormint, per mi ja és mig matí. Ja he esmorzat, m'he dutxat, m'he vestit, he llegit una mica, he fet una mica de feina... Així que agafo els trastos i me'n vaig a la ciutat, a passejar per la Rambla. Encara tindré sort i, anant-hi aviat, no trobaré gaire gent i podré triar i remenar.

10:00 Arribo a la Rambla. Tinc sort. No hi ha massa gent! Em disposo a comprar algun llibre. Cada any m'autoregalo algun llibre. De fet, cada any me n'autoregalo un mínim de 3. Aquest any no he estat massa inspirada, així que només n'han caigut 3. I de roses de les que s'han de posar en aigua i que al cap de dos dies es panseixen? Bé, d'aquestes sempre tinc només la del meu pare, així que tampoc me'n preocupo.

Escullo els llibres. El primer, serà una novel.la. Com sempre. Una novel.la que el meu pare no critiqui, i que sé que acabarà llegint. Per tant, ha de ser alguna cosa que li agradi a ell, però també m'ha d'agradar a mi. Difícil? Bé, s'ha de buscar alguna cosa amb una mica de misteri, o el meu pare no el llegirà. És més un llibre pel meu pare que no pas un llibre per mi. Al final m'he decidit per L'enigma del quatre. A veure què tal (tot i que està a darrere d'uns quants, suposo que se'l llegirà el meu pare abans que jo). Per comprar aquest fabulós llibre, a la parada on l'he comprat, m'han regalat una rosa. El primer que he pensat ha sigut: "I aquestes roses que regalen per comprar un llibre, o per qualsevol altre cosa, també les inclouen entre els 5 milions i mig que es vendran avui? Perquè, si és així, les dades no són massa reals." He suposat que sí, que les incloien. Així doncs, on ens deixa això? A mi me n'han regalat una, com a mitja Catalunya. Això vol dir que encara hi ha més dones de les que em pensava que es queden sense cap rosa. Perquè, al cap i a la fi, jo ja havia sobrepassat la mitjana, amb dues roses (comptant amb que mon pare es recordés de mi). És clar que llavors m'he posat a pensar que vés quina tonteria! Per què han d'anar regalant roses per comprar llibres (o qualsevol altra cosa), per anar a posar gasolina (això també és comprar, no?), o fins i tot per dir hola? Al final, això fa que ni tan sols valorem el que tenim. Al cap i a la fi, aquesta rosa que m'han regalat per comprar el llibre per mi ha sigut només un "mira, ets una més de les no sé quantes persones vindran avui a comprar, i per això et regalem una rosa". Molt bé. I què?

El segon llibre és un llibre dels que el meu pare en sol dir "cosas raras". Aquest any ha tocat Eragon, de Christopher Paolini. Ja us explicaré.

I el tercer llibre sempre és el llibre freak de la jornada. És que jo, si no compro coses "rares" no estic contenta. Avui ha tocat El món en jocs, d'Oriol Comas i Coma (perdó per l'enllaç, no he trobat res millor). Es tracta d'un llibre on s'explica com es juga a diferents jocs de tauler d'arreu del món. És que a mi m'encanten... L'he fullejat una miqueta i hi he trobat a faltar el mític "parchís". Però m'ha semblat bastant interessant.

14:00 Arribo a casa. Estic morta. M'he passat el matí donant volts. I aquesta tarda li he d'anar a donar a la piloteta. A veure si guanyo...

20:30 Sona el telèfon. Ma mare no és a casa. És impensable que mon pare l'agafi havent-hi més gent a casa. Així que em toca a mi. Despenjo. Una veu em parla en castellà. Merda. La meva àvia. No és que no me l'estimi. És que no ens entendrem mai. I sé que hi haurà discussió amb mon pare, perquè acabaré contestant només amb monosíl.labs.
- ¿Qué tal estás?
- Bien.
- ¿Mucho trabajo?
- Sí. - Tampoc és qüestió de dir-li que no, perquè llavors em dirà que sóc una vaga, que ja ens coneixem.
- ¿Ha hecho buen día hoy?
- Sí.
- Por aquí también.
Pos que bé.
- ¿Vas a salir hoy?
- No, hoy no. - Sort que aquesta dona només té una néta, que sinó es faria un embolic dels grossos. No li he dit una mentida, però li he dit la veritat mal explicada. No, avui no sortiré. I, molt probablement, no ho faci en els pròxims mesos. Tan li costa a aquesta bona dona entendre que a la seva ÚNICA néta no li agrada sortir? Que no li agrada anar a discoteques? Que com a molt va a alguna despedida de soltera quan no se'n pot estar i que, quan va a un sopar, marxa ràpid? Quants cops li he explicat? Al final, ja ho he deixat per inútil.

La conversa continua. Tampoc fa falta que l'expliqui fins al final. Moltes preguntes tipus la última, però cap sobre si he guanyat o no, cap sobre com em va la feina, cap sobre res important per mi. Només coses importants per la resta de gent, i que a mi se me n'enfoten. Llavors mon pare em pregunta que per què la contesto amb monosíl.labs... Doncs no ho sé. Serà perquè igualment no m'escolta? Serà perquè, digui el que digui, el pròxim cop ella em preguntarà un altre cop si sortiré de festa? Ho sento, no té res a veure amb sant Jordi, però em treu de polleguera!

I bé, he tornat. I torno amb 3 sorpreses (per mi). Les 3 són bones.

Sorpresa número 1: M'han renovat el contracte (només de paraula, però amb això ja en tinc prou) i tindré feina durant un any més! Sé que per una persona que als 25 anys ja ha rebutjat dos contractes indefinits, alegrar-se perquè li renovin el contracte d'una feina en la que el contracte s'ha de renovar cada any i que les condicions econòmiques no són tan bones com en els que ha rebutjat sembla una bojeria. Però tinc les meves raons (o no, però aquesta feina ja m'està bé). Així que tindré un any més de tranquil.litat.

Sorpresa número 2: Quan he arribat de jugar, els meus pares acabaven d'arribar de la Rambla. Com sempre, la rosa me l'ha donat ma mare, el meu pare passa d'aquestes coses. Ma mare m'ha confessat que les roses els les han regalat per comprar llibres, a la mateixa parada que m'han regalat a mi la que portava jo. Però la sorpresa no era aquesta. La sorpresa és que, per primer cop a la vida, els meus pares s'han adonat que m'agraden més els llibres que les roses. I mon pare m'ha comprat un llibre. La nit de l'oracle, de Paul Auster. Veurem què tal. Sembla ser de l'estil dels llibres que agraden a mon pare (un llibre que no li agradés a ell però a mi sí suposo que ja seria massa demanar). Tot i així, l'ha comprat en català. Això vol dir que no se'l pensa llegir. Ell no llegeix cap llibre que estigui escrit en català. Així que el llibre és només per mi...

Sorpresa número 3: Quan marxava de la Rambla m'he trobat un noi que feia temps que no veia. L'últim cop que me'l vaig trobar va ser al tren, i em va obrir els ulls sobre un tema. Em sembla que mai li podré agrair prou com se'm va plantar al davant i em va dir quatre veritats. Quan me l'he trobat, anava amb la nòvia, molt arrambladets. Només li he dit adéu, jo no volia molestar. Però m'ha fet parar i m'ha dit que feia uns dies que volia parlar amb mi. Molt bé, parlem. La nòvia hi ha fet bona cara, així que suposo que ja estava en antecedents. M'ha donat una bona notícia. De fet, suposo que no sap lo bona notícia que ha sigut per mi. O potser sí, que ho sap. M'ha alegrat el dia.