Miro per la finestra. I em fan mal els ulls. El cel està entre rogenc i groc, el sol s'està ponent i m'enlluerna.

Miro per la finestra. I només veig dues coses: el verd de les fulles d'un noguer i el verd-blavós de les muntanyes (per què es veuen d'aquest color blavós?)

Miro per la finestra. I no hi veig cap núvol.

Miro per la finestra. I si m'aixeco, puc veure un poble petit a baix de les muntanyes.

Miro per la finestra. I passa un ocell.

Avui recordava els anys que vaig viure a Barcelona, almenys entre setmana. Els caps de setmana sempre em retornaven a la meva terra.

En aquells temps, des de la finestra no podia veure el sol.

En aquells temps, des de la finestra no es veia cap arbre. Les muntanyes quedaven tapades pels edificis del voltant.

En aquell temps, des de la finestra no veia núvols, perquè, simplement, no podia veure el cel.

En aquells temps, des de la finestra només veia cases, i no intentava aixecar-me per veure algun senyal de civilització.

En aquells temps, des de la finestra no veia massa animals.

I, malgrat tot, sempre que recordo aquells temps somric.