dimecres, 6 d’abril de 2005

La nina russa

La setmana passada va fer dos anys. De seguida em va agafar confiança. Crec que és perquè jo era el més semblant a les persones que ella coneixia del lloc on va néixer. O potser no, vés a saber!

Avui ha vingut a jugar a casa a la tarda. L'ha portat ma mare. He sentit una veueta que cridava "Tana!" i ja he sabut que era ella, que em cridava "Estranya", però a la seva manera. (Òbviament, ni ella ha dit exactament Tana, ni volia dir Estranya).

He anat a jugar amb ella. L'he portat a la meva habitació i se m'ha acudit fer-la jugar amb una nina russa que em va portar algú que va anar a Rússia fa temps. Els seus ulls encara miren impressionats ara. Li he anat explicant una història, li he ensenyat la nina i li he dit: "Mira, i si ara l'obrim, a dintre n'hi ha una altra!" I així, fins a 7 vegades.

Al final jo m'he cansat de tanta nina russa. Ha estat 3/4 d'hora posant les nines una dintre de l'altra i traient-les. "Nata", anava dient. "Nata" és la manera que té ella de dir "un altre!"

Al principi, no sabia què volia dir "petit" i "gran", però al final, quan li deia que em donés la més petita, me la donava. I al final les muntava i desmuntava ella soleta.

Quan l'he tornat amb els seus pares, hi ha hagut el drama de sempre: la nena plorant perquè vol continuar jugant. Demà l'hauré d'anar a buscar, a veure si vol jugar.

I pel seu sant (que vindrà abans que l'aniversari) hauré de buscar a veure si trobo alguna nina russa.