dimecres, 6 d’abril de 2005

Semblances

A vegades, quan veig el meu pare, em fa por. No perquè sigui lleig o violent o vés a saber què. Em fa por només de mirar-lo i veure'm a mi mateixa.

No és només la semblança física (que també). Encara que sembli mentida, som gairebé iguals. Bé, hi ha les diferències evidents entre un home de 50 anys i una dona de 25, però a part d'aquestes, poques més n'hi ha.

Però això no és el que més em preocupa. El que més em preocupa són les semblances en tot el demés: mateixes aficions, mateixos gustos, mateix caràcter, mateixos tics... No sé quina part d'aquesta semblança és genètica i quina part és deguda a la convivència diària. Ahir en Pere en parlava, i no sé fins a quin punt el fet de que sigui la persona amb qui he passat més temps a la meva vida hi tenen a veure.

Sovint li detecto tics. Alguns em treuen de polleguera. Ja sol passar. A vegades callo, i a vegades li dic que no ho faci (sobretot quan el tic implica alguna fressa). El problema ve a vegades, quan jo estic distreta, i de cop prenc consciència del que estic fent. Moltes vegades estic amb el mateix tic que el meu pare, que em treu de polleguera. Després d'això, sempre em pregunto com ma mare ens aguanta als dos. A ella sí que l'haurien de santificar.

Sovint sento cridar a ma mare: "No deixeu els llibres tirats per la casa!" Ella gairebé no llegeix mai. Però el meu pare i jo, sí. Suposo que aquesta és una d'aquelles coses adquirides a partir de la convivència. Ell llegeix un determinat tipus de llibres. I jo en llegeixo un altre. Tot i que crec que quan vaig començar a llegir llibres que no li agradaven a ell, ho vaig fer per marcar les diferències. Tot i així, hi ha determinat tipus de llibres que llegim tots dos. Pel dia del pare li vaig regalar un llibre. Jo sabia que a ell li agradaria. Li va agradar, perquè li va durar molt pocs dies. Ara fa uns quants dies que el tinc a sobre la meva taula. Li va posar ell. Sap que m'agradarà. De fet, la pregunta que em va fer quan li vaig donar el llibre va ser: "Lo compraste para mi o para ti?" Algun dia me'l llegiré.

Ahir en Pere m'hi va fer pensar amb el seu escrit. També m'hi han fet pensar moltes coses els últims dies: veure com els nens corren a darrere seu quan el veuen, veure com a ell li cau la baba quan se li acosten els nens, veure com es passa estona davant la tele mirant el futbol, veure com el primer que pregunta quan no és fora de casa i hi ha fòrmula 1 és que com va la carrera, sentir com em pregunta si pot posar peces al puzzle que estic fent (i notar que quan jo no era a casa n'ha posat alguna), veure com s'alegra amb determinat menjar...

I és que a vegades jo em pregunto si realment sóc filla de la meva mare. Perquè de semblances amb ella no en trobo cap!