Treballar amb mainada

M'encanta treballar amb mainada. Són imprevisibles. I et fan sentir més jove.

El primer cop que algú em va dir la frase anterior, vaig pensar que a mi no em passaria. Jo no volia saber res de treballar amb mainada. De fet, ara tampoc hi treballo tot el dia, només a estones, a dies. Però no em faria res treballar-hi tot el dia.

T'absorveixen. Fan pallassades. I et fan riure.

Tots tenim problemes. Alguns més grossos, d'altres més petits. Alguns els fem més grossos del que realment són. Jo he anat més d'un dia a lidiar amb els "nens" estant una mica deprimida, o amb un munt de problemes al cap. Mai sé com arribaré, però sempre sé com en surto: sense problemes al cap. Potser algun problema derivat del que em diguin o facin els nens, però, al sortir, sempre els problemes són més petits, sempre sembla que les coses es veuen d'un altre color.

No sé a què és degut. Crec que és degut a que són imprevisibles. Potser és degut a que jo tinc el riure fàcil, i els "nens" de seguida ho detecten. I em fan riure. No en tinc ni idea, però és una cosa que em fa sentir bé (i el millor de tot és que em paguen per fer-ho!).

Que per què en dic "nens" entre cometes? Doncs perquè alguns són bastant grans. Treballo amb una franja d'edat que va dels 9 o 10 anys fins als 20 o 20 i pocs (sí, ja ho sé, aquests últims tampoc són gaire més petits que jo, per això les cometes). Fins i tot treballo amb gent més gran que jo, però a mida que superen una edat, perden aquella gràcia que només té la gent jove.

L'altre dia una nena em va retornar a la infantesa, quan em deia: "Mira, això segur que tu no ho saps: Con un seis, y un cuatro, aquí tienes tu retrato..." No vaig poder evitar riure i recordar com jo feia el mateix fa 15 anys (o una mica més). No em pensava que les coses passessin any rere any, fins a arribar a les noves generacions.

Avui una noia de 12 anys m'ha retornat a la meva època d'institut, per un comentari que tampoc ve al cas. I un atac de riure que li ha durat com cinc minuts. Tot i així, era la típica brometa/atac de riure que jo tenia als 15-16 anys. No sé si és que jo era massa retrassada o que ara la cosa va massa ràpid.

La gent que fa temps que treballa amb nens em diu que ja me'n cansaré. Alguns surten de la feina fastiguejats. Però jo de moment intento absorvir tota l'alegria de la gent (més) jove (que jo).