Donació de sang

Durant la meva vida he passat dos cops pel quiròfan. El primer, quan encara no havia fet els 10 anys. El segon, una mica abans dels 20.

Del primer, me'n queda encara una cicatriu d'uns 10 centímetres i algun dolor de tant en tant, que va i ve quan menys m'ho espero, i que no té res a veure amb el temps. Del segon, me'n queden dos cicatrius una mica més petites, però no es veuen, donat el lloc on estan.

Del primer, me'n queda un record d'anestèsia general i unes ganes de no voler mai més anestèsia general per una operació que es pot fer amb anestèsia local. Del segon, me'n queda el record que prefereixo anestèsia general, no vull tornar a sentir els metges com remenen i parlen entre ells.

Del primer, em queda el record d'una llarga recuperació, d'un guix ple de dibuixos, de metges, d'un hospital, d'un centre de recuperació, de nens jugant i jo mirant-m'ho des de la distància. Del segon, em queda el record del dolor després de l'operació, del mal que em van fer al treure'm els punts, de les coses que no vaig poder fer durant la recuperació.

El primer any que estava a la universitat, van venir els del Clínic a demanar-nos sang. Jo només havia passat un cop pel quiròfan, però creia que devia la sang que m'havien donat aquella vegada a la comunitat catalana. Així que vaig anar amb una altra noia a donar sang.

Em va agafar en una mala època. Havia deixat de fer esport feia poc i, com que hi tinc tendència, el meu pes era gran. Molt gran. Massa gran. L'altra noia era petita i prima. No arribava als 50 Kg, però per poc. Ens van prendre la pressió a totes dues. Ella estava bé de pressió i li van dir que, encara que no arribés als 50 Kg, podia donar sang igualment, però que la vigilarien i que si es marejava, que ho digués.

Poc després em van prendre la pressió a mi. La tenia massa baixa, com sempre. Però era gran, en principi no hi havia d'haver problemes. La pressió era més baixa del normal, però no era excessivament baixa.

Mentre em van començar a treure sang, vaig notar que em marejava. Però vaig pensar que seria normal. No vaig dir res.

Tinc un record molt tènue del que va passar. Recordo una infermera preguntant-me si estava marejada. En recordo una altra diguent que tenia la cara blanca. Recordo una infermera (no sé si era alguna de les dues d'abans) que m'aixecava les cames. Recordo una bossa mig plena de sang, que es va quedar a la meitat. Recordo una infermera fent-me beure un suc de no sé què. Recordo una companya de classe acompanyant-me fins el pis on vivia, perquè gairebé no m'aguantava dreta.

I els anys han passat. Des d'aquell dia, no he tornat mai a donar sang. Avui he sentit un anunci a la radio, demanant a la gent que dongui sang. Cada cop que sento un anunci d'aquests, o que veig alguna unitat mòbil de donació de sang, em recordo del dia. Penso en les operacions. Penso en que hauria de fer un esforç i anar a donar sang. Com a mínim, a tornar-ho a intentar, a veure si va ser que tenia un mal dia o si és que realment no puc donar sang. Però per donar sang necessito una persona que es responsabilitzi de mi i que em torni a casa si estic marejada. Ma mare no pot donar sang, té anèmia, i em diu que millor que no ho faci. Al meu pare les agulles li fan pànic i no vol ni sentir-ne a parlar. Com que no sé si després podré conduir, necessito algú que em vingui a buscar a casa i que es comprometi a tornar-me a casa un cop hagi donat sang. Això de no tenir transport públic al poble és un bon pal. Sempre penso a qui ho podria demanar, però no vull molestar a ningú. Així que sempre acabo sense anar a donar sang.

Suposo que el pròxim cop que torni a sentir un anunci, em tornaré a sentir malament per no superar les meves pors a donar sang.