dijous, 7 d’abril de 2005

L'accident

Abans d'explicar res, una advertència. No em digueu que sóc IDIOTA. Sé que sóc idiota i molt més. Però tampoc cal que m'ho reafirmeu. Simplement, vull desfogar-me una miqueta. I prou.

Aquesta tarda he anat a treballar a la ciutat. He deixat el cotxe en un aparcament gros que hi ha a les afores de la ciutat. Sovint és difícil aparcar, i allà és bastant fàcil de fer-ho.

A l'hora de sortir de l'aparcament, he pujat al cotxe i m'he disposat a sortir. Hi ha un carrer que va directament a la sortida. Aquell carrer té travessers que se li acosten per la dreta. No hi ha cap stop ni cap cedeixi el pas. Jo sempre he cregut que el cotxe que anava pel carrer gran tenia preferència i els que venien per la dreta havien de parar. Jo sempre que vinc de la dreta paro. I quan vaig pel carrer principal, per dir-ho d'alguna manera, vaig a poc a poc, però acostumo a tirar.

Avui anava pel carrer gran. I anava despistada. En fi, ja sé que no s'ha de fer, però a la radio hi havia una cançó que m'agradava. Crec que el pròxim cop que la torni a sentir no m'agradarà tant. Total, que anava cantant, i quan he arribat al primer travesser, m'ha sortit un cotxe molt ràpid per la dreta. Jo he frenat... i ell no. Així que s'ha estampat contra la porta del meu cotxe! El meu cotxe nou, que fa poc més d'un any que tinc! El meu cotxe nou que no tinc a tot risc perquè l'assegurança era massa cara (ja se sap, com que tinc menys de 27 anys, fa menys de 10 anys que tinc carnet - ja m'explicaran com m'ho he de fer per fer més de 10 anys que tinc carnet!)

A sobre, era un francès! Jo l'entenia, però estava molt nerviosa. Un home d'uns 60 anys, que s'ha posat a cridar-me com un possés, que ell tenia la droite lliure i no sé què més! Que què coi estava jo pensant. Que si no sé què, que si no sé què més.

Jo no podia ni articular una paraula en català. Així que en francès, encara menys. Al final, li he preguntat que si no parlava anglès, que jo l'entendria igual, però almenys podia parlar una mica més. Ja sé que el pitjor que se li pot dir a un francès és que et parli en anglès, però què vols! No és que tingui gaires llums, jo!

No sabia ni on tenia els papers. Li he dit que trucava a la companyia d'assegurances. M'ha dit que no, que tenia pressa. I m'ha propinat uns quants insults més. No parlo bé el francès, però l'entenc, i els insults s'entenen bé.

M'ha demanat les dades. Jo les hi he donat. És clar! En aquells moments jo ja estava tan convençuda que la culpa era meva que li hagués donat el que fos.

Un cop li he donat les dades he tingut un moment de lucidesa. L'únic moment de lucidesa de tota l'estona. I li he demanat les seves. Però la lucidesa se n'ha anat quan m'ha donat una tarjeta on només hi ha el nom i l'adreça. No he agafat la matrícula. No he mirat el model. Ni tan sols recordo exactament el color. Sí, ja ho sé, sóc idiota, no cal que m'ho recordi ningú. Sí, ja ho sé, en moments de nervis em bloquejo i sóc incapaç de fer res (recordo cert examen oral de fa dos o tres mesos, ara no tinc ni ganes ni ànims per buscar-ho).

Resum: tinc la porta del cotxe abollada (no vull ni pensar el que em costarà arreglar-ho). És probable que la culpa fos seva. Però ell farà un parte amb la seva companyia diguent que la culpa és meva. Ell no s'ha fet res al cotxe (m'ha tocat amb el paraxocs). La bonificació de l'assegurança a la merda (per si no era ja prou cara). La porta nova, la pago jo. Ell vés a saber què es voldrà fer arreglar amb les meves dades. I jo només tinc una tarjeta seva, que vés a saber si és seva.

Podia haver trucat als mossos. Per algo han de servir. Però en l'únic que he pogut pensar és en tornar a casa. I, mentre tornava a casa, en l'únic que podia pensar era en el que em diria el meu pare. El fet que el cotxe estigui abollat no em feia res, només sentia la veu de mon pare, diguent-me que era idiota.

He arribat a casa i he vist que hi havia el cotxe del meu pare. Però no hi era, era a passejar el gos. En fi... Li he explicat la història a ma mare. L'espera pel meu pare s'ha fet molt llarga. No sabia què fer.

La bona notícia és que el meu pare em deu haver vist amb cara de tan espantada que almenys no s'ha posat a cridar com un boig, que era el que esperava. No m'ha dit idiota directament, però m'ha fet un bon sermó. I llavors m'ha dit idiota.

He trucat a la companyia. He d'anar allà. Demà hi aniré. A veure què em diuen. Suposo que em diran que sóc idiota. Espero no tenir massa problemes.