dilluns, 25 d’abril de 2005

El segon cognom

Avui parlava d'una venedora que ha trucat a casa i que, al demanar per mi, ho ha fet utilitzant el nom i els dos cognoms (i un "doña" a davant que no m'ha fet massa gràcia, però això ja són figues d'un altre paner).

Per aquí tots tenim dos cognoms. Alguns estan més contents dels seus cognoms que d'altres. A alguns no els agrada el nom que tenen. Alguns se'l voldrien canviar. A d'altres ens agrada, però per aquelles coses de l'anonimat ens fem dir d'una altra manera. Alguns tenim tres noms, però MAI direm quins són els altres noms, aquells que no surten al DNI, però que ens els van posar quan ens van batejar (algú sap per què serveixen?) i solen ser noms... com ho diria... recargolats? Antics? Que val més que ningú sàpiga?

En el meu cas, tinc 3 noms, i dos cognoms. Les persones que em coneixen saben el meu nom, però els meus altres dos noms són secret d'estat... Només els sap la meva família, per sort! I perquè se'n van enterar sense que jo els digués quins eren, perquè sinó ni tan sols ells ho sabrien (si fins i tot el capellà que em va batejar és família propera meva, així que el secret va quedar ben bé en família).

Pel que fa als cognoms, sóc una mica especial, a l'hora d'escriure el meu nom. El meu primer cognom és castellà. D'aquells que ho són sense cap mena de dubte. D'aquells que tothom coneix algú que s'ho diu. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya és un dels 23 cognoms més freqüents a Catalunya. Si algú clica a l'enllaç (o si ja coneixia la pàgina) s'adonarà que d'aquests 23, podria ser qualsevol, perquè tots són castellans (tinc un cert dubte amb els Torres, però amb els altres, no). El meu segon cognom és diferent. No és massa comú. De fet, en el ranking de Catalunya, supera la posició 1000 amb escreix. De fet, només hi ha dues comarques en les que el ranking no és d'aquells que te'l miris i diguis: "però és que no hi ha ningú que es digui així en aquesta comarca o què?"

Degut a això, jo no poso mai el meu nom seguit del meu primer cognom i prou: o hi poso el nom sol (quan sé que es sobrentendrà qui sóc) o hi poso el nom i els dos cognoms. Mai he posat el nom en un examen sense posar-hi els dos cognoms. En el meu correu (el de veritat) hi tinc posat el nom i els dos cognoms. Posar nom i primer cognom, sense res més, em dóna la impressió que no sóc jo. Com quan algú em crida pel cognom. Em giro a mirar qui és aquella persona a qui criden, fins que m'adono que em criden a mi.

Però, com sempre, m'enrotllo massa. Quan he començat a parlar del segon cognom, no volia parlar de mi (sort que no volia parlar de mi, que sinó...) Volia parlar d'una altra persona. Perquè em fa gràcia com escriu el seu nom. Té un nom comú: és el quart nom en el ranking de la seva comarca i per la franja d'edat (nascuts entre el 1970 i el 1979). El seu primer cognom no és tan comú com el meu, però es troba significativament a totes les comarques. Però tampoc volia parlar d'això. Volia parlar de com escriu el seu nom. Em va fer gràcia. Escriu el nom, escriu el primer cognom i la inicial del segon cognom, seguida d'un punt. Sempre fa el mateix (bé, sempre que l'he vist escriure el seu nom, però han sigut unes quantes vegades). I sempre que ho veig, em fa gràcia. No he tingut ocasió de preguntar-li el perquè. Tampoc tinc la confiança suficient per preguntar-li. Penso que potser a l'escola eren dos nens amb el mateix nom i primer cognom i s'hi va acostumar. O potser li passa com a mi, que només posant el nom i el primer cognom no s'identifica amb el que hi ha escrit. Potser li passa com a mi, que s'identifica més només amb un nom que no pas amb el nom seguit del cognom. O, potser, simplement, li agrada posar "J." a darrere del seu primer cognom. Ara hi he pensat. No sé per què. I m'ha fet gràcia explicar-ho. Potser hi ha altra gent que fa el mateix a l'hora d'escriure el seu nom.