Per mostra un botó, la Diana va caure per les escales del metro ahir i la gent, en lloc d'ajudar-la o preguntar-li si s'havia fet mal gairebe la trepitja.
M'ha recordat una de les primeres vegades que vaig anar a Barcelona. Hagués deixat un comentari allà, però he vist que aniria per llarg.
Feia poc que havia aterrat a Barcelona, i encara era (bé, encara ho sóc) la típica noia de pagès, la ciutat era massa gran per mi. Jo encara anava a poc a poquet, sense aquelles presses que normalment té molta gent de Barcelona. I vaig veure com una noia queia per les escales del metro, una mica més endavant. Ningú es va aturar a ajudar-la. Em va estranyar molt. Així que vaig anar una mica més ràpid, me li vaig acostar, i vaig intentar ajudar-la.
No oblidaré mai la reacció de la noia: es va girar molt sorpresa i va fer un gest com si es pensés que li anava a fer mal. Què es pensava? Que la volia rematar? Fins i tot em va dir alguna cosa fora de to. Així que vaig marxar sense ajudar-la a aixecar-se, i tampoc sé si es va fer mal o no.
Mai més he tornat a veure a ningú que caiés per les escales del metro, ni per cap altre lloc. Però tinc bastant clar que si algú cau a Barcelona i jo ho veig, m'hi acostaré a veure si necessita ajuda, però guardant les distàncies, no fos cas que encara sortís rebent jo.
La història de la noia que va caure a les escales del metro m'ha recordat una altra història. Bé, me n'ha recordat unes quantes. Crec que podria canviar l'estil del blog (si és que té algun estil) per explicar anècdotes d'una pageseta a Barcelona. I en tindria per uns quants posts. Però no ho faré. Tot i així, ja que parlava d'incivisme i Barcelona, parlaré d'una història del tren. Fa un temps vaig parlar de l'estranger i de la noia que agafava el tren amb mi. Aquesta noia també agafava el tren amb mi a la tarda (mateixos horaris, diferents llocs). Jo sempre arribava a l'estació uns 5 minuts abans que passés el tren. Ella ja hi era. L'estranger sempre arribava quan ja se sentia la fressa del tren com s'acostava. I no sé com s'ho feia, però sempre aconseguia treure'ns el lloc i col.locar-se primer a la cua per pujar al vagó. De forma, que si hi havia algun lloc lliure al tren, era per ell.
Un bon dia estàvem esperant el tren 4 persones a la mateixa regió d'andana: una dona gran (d'uns 70 anys), l'estranger, la meva amiga i jo. I la meva amiga i jo vam començar a comentar que si l'estranger entraria primer, que si no deixaria passar la dona gran, que si... Total, que quan va aparèixer el tren, la meva amiga es va ficar davant de l'estranger i jo vaig aconseguir ser la primera a la cua per pujar al tren. Sí, ja ho sé, cada tarda allò semblava un parvulari, tots corrent per veure qui era el primer. Bé, doncs jo estava a davant de tot del tren i vaig deixar passar a la dona gran davant meu. I la dona va començar a pujar. I quan estava a mitja escala i jo em disposava a pujar, va la dona, es gira i em dóna un cop de puny. No em va fer mal, però la meva amiga i jo ens vam quedar de pedra. Com podia ser que aquella dona, a qui havíem deixat passar primer fes això? Ens vam sorprendre tant que l'estranger va aprofitar el desconcert per passar davant nostre. Quan vam entrar al vagó, vam veure que aquell dia, per variar, hi havia dos seient lliures, que a sobre estaven propers. I nosaltres érem les primeres a pujar. Però per deixar passar a una dona gran, ens vam quedar sense seient (cap de les dues) i jo, amb un cop de puny.
Em sembla que el pròxim cop que m'hi trobi, passaré jo primera i si veig que hi ha alguna dona gran que no pot seure i jo sí, ja em pensaré si la deixo seure!
Imatge gentilesa de la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada