divendres, 18 de juliol de 2008

M'hagués agradat sentir-ho

Aquest post va començar fa molts, molts anys.

Tenia 18 anys, i feia primer de carrera. Venia d'un poblet petit, i vaig arribar a la gran ciutat. Al poblet escoltava la radio. Tenia un walkman enorme (comparat amb els walkmans de l'època, i ja no parlo de comparar-lo amb els ipods...) A casa el feia servir poc, però a la gran ciutat el vaig començar a utilitzar sempre. Al camí del pis a la universitat. Al pis. A tot arreu.

Sempre escoltava la radio, i pràcticament sempre, escoltava música. Però...

Però un dia vaig descobrir l'APM. Era joveneta i el que passava el món... bé, tampoc m'interessava massa. Recordo anar canviant l'emisora per poder sentir l'APM, però després canviar a alguna emisora de música.

D'onze a dotze mai no teníem classe. I jo... jo era una fan incondicional de l'APM. Així que, cap a tres quarts de dotze, quan ja donàvem volts per la classe, agafava l'armatost i em posava a escoltar la radio.

D'aquella època només en recordo una cosa. Un dia, que estava jo escoltant la radio tan tranquil.la i em vaig posar a riure. Una noia que hi havia per allà em va assenyalar un noi que no coneixíem de res, que estava sol, i em va dir: "Aquell noi escolta el mateix que tu, us heu posat a riure just al mateix moment".

Amb el temps, em vaig fer gran. Ja no escoltava només l'APM. Escoltava tot el tros de Matí que podia. D'una manera o una altra, em vaig fer adulta escoltant el Matí de Catalunya radio. Sí, ja ho sé, ja era adulta, però no ho era del tot (i segueixo sense ser-ho, per què enganyar-nos!)

Però vaig passar d'escoltar només música a escoltar un programa d'informació. Podria dir que em vaig fer adulta?

Em vaig acostumar al "Bon dia, són les 7". I al "Bon dia, són les 8". I a tantes altres coses.

Actualment segueixo essent com era quan tenia 18 anys. Tinc una emisora per cada situació. Una per anar amb cotxe, una que escolto mentre treballo, una que escolto quan vaig caminant pel carrer (bé, si no escolto l'mp3), una que escolto quan vaig a córrer (mateix parèntesis que l'anterior). I aquestes emisores són sagrades. No les canviaria, una per l'altra, en cap situació. I això que totes són emisores que m'agraden.

No les canviaria en cap situació? No, dic mentides. Des de fa molt de temps, les normes de dalt canvien. I només canvien en una situació: de 7 a 12 del matí.

Aquest post s'acaba d'escriure un dia de la setmana passada. Un dia que, mentre feia una d'aquestes coses que tenen assignada una emisora en concret i jo estava escoltant Catalunya radio, vaig sentir que algú deia que era el penúltim cop que feien un determinat espai setmanal.

Vaig pensar que volia sentir l'últim, quan em vaig adonar que no hi seria. Que em perdria la última setmana, tots els comiats... tot.

Sí, ja ho sé, es pot escoltar en diferit, però sé que no ho escoltaré. Com no vaig escoltar el comiat d'en Bassas en directe, perquè estava fent no sé què (sí que ho sé, però no ve al cas) i tampoc vaig voler-ho escoltar en diferit.

Fa dies que sento com els envien munts i munts de correus explicant històries. La meva història no és especial. Simplement, un conjunt de records. Un esperar el "Bon dia, són les vuit" per parar la cinta i deixar de córrer. Un entrar al cotxe, sortint del gimnàs, i sentir la contraportada (gairebé sempre entrar al cotxe i ser el primer que sento). Un... tantes coses!

Però, sobretot, un saber que és l'únic problema "en el que parlen" que tolero escoltar. I no només això, sinó molt més.

I el saber que, d'alguna manera, m'he fet adulta escoltant-lo, o m'he fet adulta perquè l'escolto.

M'hagués agradat ser aquí aquests dies i sentir la gent com s'acomiadava.

Tot i que, potser, millor així. Així em semblarà que no se n'han anat mai (fins que arribi el setembre i engegui la radio, és clar!)

5 comentaris:

zel ha dit...

Doncs jo l'he sentit quan s'acomiadava, i ha cantat unes quantes veritats, ha sigut una miqueta per posar la pell de gallina, però el que més m'ha agradat ha sigut la sinceritat d'explicar els motius.
Ara, una mica massa ell...

Jansy ha dit...

Potser jo no l'he escoltat tant, tot i que l'APM radiofònic va ser de les primeres coses que em van fer riure. Però sé que ha estat un programa que ha marcat i en el que s'ha fet molt bona feina. Em sumo totalment al teu petit homenatge de records.

Clara ha dit...

Zel, jo no l'he pogut sentir, era a la feina. Em podries fer cinc centims dels motius que ha dit?

Clara ha dit...

No cal Zel, els he llegit al Saragatona!

Llum ha dit...

Gràcies per l'explicació, Zel. Crec que segueixo preferint no escoltar-ho...

Jansy, a mi l'APM va ser el que em va enganxar. No l'he vist mai per la tele. Sempre només per la radio. Però era una cosa que sempre havia d'escoltar!

Clara, potser jo també ho miri. O no.