dissabte, 28 de març del 2020

Dir adéu


 La vida m'ha portat a una situació en la que m'he d'acomiadar sovint de la gent. L'any passat vaig dir adéu quatre vegades, però totes estaven previstes. A la primera tothom em va somriure: era un adéu volgut, i a més vaig portar coca! La segona va ser després de molt poc temps, i tot i que no esperava que ningú em fes cas, una persona em va venir a buscar per confiar-me una cosa i perquè l'ajudés. La tercera... doncs la tercera va acabar amb una conversa filosòfica amb un noi i una noia de 15 anys, que van demanar-me perdó per haver-me fet la vida tan... difícil. La última va ser dura, perquè vaig estar molt bé, i em va costar marxar. Bé, creia que havia estat dura...

 Fa tres dies em vaig tornar a acomiadar. Jo feia temps que sabia que ho hauria de fer. Hi havia gent que ho sabia, però no tothom. I em vaig penedir una i mil vegades de no haver dit des de l'inici que hauria de marxar. Em vaig posar a donar voltes i més voltes, preguntant-me com podria fer per dir-ho.

 Fins que va arribar el dia.

 Les persones a qui vaig dir adéu s'acostumaran a la persona que vindrà després meu. I amb el temps, s'oblidaran de mi. Segurament, d'aquí a 10 anys, no es recordin ni de qui era jo.

 Però dubto que jo m'oblidi mai d'ells.

 De la R, que normalment sempre està callada i no expressa mai res, i que va començar a dir que no i fer que no amb el cap, amb els ulls plorosos.

 Del segon grup a qui ho vaig dir. De com els més conflictius se'n van anar al final de la classe, es van asseure a terra, i van dir que farien una vaga fins que tornés.

 D'en B, que va començar molt malament, i just quan havia aconseguit que remontés i li deia que estava molt orgullosa d'ell, he de marxar.

 De la I, que m'ha fet la vida impossible, però que es va quedar sense saber què dir.

 De l'U, que per primer cop el vaig veure que perdia el somriure que sempre té a la cara i que va buscar una excusa per poder sortir perquè els altres no el veiessin.

 I d'en J, que es va posar a plorar desconsoladament, i això em va acabar de trencar. I em van veure plorar. Ells, i tota la resta. I quan em van veure plorar, em van fer una abraçada grupal/melé.

 I així, plorant, me'n vaig anar a dir-ho als altres. Una altra melé.

 I a partir d'allà, cada cop que anava a algun lloc, em rebien amb missatges, cartells, papers escrits, ... Crec que se'n parlarà temps...

 No m'hagués imaginat mai que poguessin fer això per mi.

 I vaig tornar a plorar. I em van tornar a veure plorar. I ja no m'importava que em veiessin.

 I em van seguir fent el mateix. Fins que vaig dir adéu del tot.

 I em sento fatal per haver-ho dit així tant de cop... però a la vegada... a la vegada sé que no oblidaré mai aquests dies.

 I segueixo amb totes les cartes que em van escriure a sobre la taula. N'he llegit unes quantes. Però sóc incapaç de llegir-les totes de cop. Acabo rient i plorant alhora. Així que me les vaig llegint mica en mica.

 I segurament no els torni a veure mai més. A cap. Però quedaran en el meu record. Ni tan sols s'imaginen quant.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Plorar no sempre és una mala cosa, ja es veu. En aquest cas, si de tot arreu on marxes en queda un mar de llàgrimes i enyorança, senyal que deixes petja, que marques a la gent en positiu. El dia que ningú plori la teva marxa potser és que ja no fas les coses tan bé.

Jansy ha dit...

T'he tornat a llegir. No saps quant de temps feia que no ho feia! M'encantaria conèixer-te... Espero que tot et vagi bé, un any després d'aquest escrit.