dilluns, 4 de febrer de 2008

Avui m'han vingut al cap dos fets patètics de la meva vida.

El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.

Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.

Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."

El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.

Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.

Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.

(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)

A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...

Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.

Invisible, com sempre, naturalment.

11 comentaris:

Laia ha dit...

Si algú com aquesta Gemma necessita satèl·lits i gent que li vagi al darrere és perquè ella sola no es veu capaç de gaire cosa (perquè en realitat crec que aquesta gent actua així perquè necessiten algú que els hi digui tot de coses maques o estúpides per acabar de creure-s'ho... és el reialme de la hipocresia que crec que tant tu com jo odiem). I encara més trist és que hi ha gent que no li fa res estar subordinat a algú altre només per sentir-se integrat en un grup. Ningú hauria de perdre la seva personalitat per adaptar-se a la d'un altre, perquè és llavors quan es formen aquests petits exèrcits d'infeliços abduits per una persona encara més incrèdula, que com que és qui remena les cireres ja es creu la reina del mambo.

Doncs des del meu punt de vista, prefereixo amagar-me i passar desapercebuda davant d'aquestes tropes d'aliens abduits monotemàtics (bé, monotemàtics potser ho són els àliens que jo conec i ho estic generalitzant...)

Però no crec que siguis invisible. Potser sí als ulls d'alguna gent, com jo i molts altres, però no als ulls de qui realment n'està de tu. Mmm... I l'altre dia ens parlaves d'una política que et va conèixer!! I que et coneix més gent també!! Això no és ser invisible ^^

Tirai ha dit...

També, m'he sentit invisible molts cops, però no amb tothom i si em veuen sol ser perquè la persona no és de les que es fixen només amb els que destaquen. Jo prefereixo passar desapercebuda que destacar massa, encara que, de vegades, voldria ser una mica més el "centre d'atenció", però només de vegades. No sé, hem d'aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixes i els altres es fixaran més amb nosaltres, almenys les persones que realment importen. Buf! No sé, si m'explico jo avui estava fotuda i suposo que el motiu era similar al teu, però mira, ja no vull estar-ho més per aquest motiu (com a mínim, ho intentaré). Una abraçada (ja sé que no ets d'abraçades, per escrit, però te l'envio igual)

Llum ha dit...

Gràcies pels comentaris, noies.

Laia, això de la Gemma està superat de fa molt de temps. Almenys la part que fa referència a la Gemma, no pas les que han vingut després. I sé que no ho hauria de dir, però em va fer molt més mal la segona. Amb la primera, ja sabia que no em volien. La segona... en fi, millor ho deixo estar.

Jo també prefereixo amagar-me. El problema és que a vegades desitjaria no ser una inadaptada social, o una marginada, o com li'n vulguis dir. En fi, és igual.

I està clar que no parlava d'aquesta classe d'invisibilitat. Parlava de la invisibilitat que fa més mal: la de ser invisible davant de la gent que et creies que no et farien invisible. No sé si m'explico.

Tirai, no sé, suposo que et dic el mateix que a la Laia. El que sap greu és ser invisible per gent que no creies que ho series.

M'has fet riure amb això de l'abraçada. Sóc a la feina, però què carai, et contesto el mail que tinc ara mateix, que segurament ni avui ni demà pugui connectar-me. El primer és el primer :-)

Terra ha dit...

Mai he estat una "Gemma", de fet, sempre els he tingut certa mania a aquestes noies que sempre volen ser el centre d'atenció i portar la veu cantant. Tampoc he estat un satèl·lit, i si, de vegades també m'he sentit invisible.
Per timidesa sempre he tendit a voler passar desapercebuda però a mesura que ha anat passant el temps, no fa pas massa anys, he anat vencent les tonteries que duia al cap i he anat aprenent a estimar-me.
Penso també que quan tens més seguretat en tu mateixa, en èpoques que et sents millor, ho transmets inconscientment i la resta de gent també ho pot captar.
Acabo de llegir el comentari que has fet a la Laia i la Tirai, això de que sap greu ser invisible per algú que creies que no ho series, i et dono tota la raó, però pensa que potser aquestes persones no valen prou la pena si no et saben apreciar.

XeXu ha dit...

Bé, penso que si rebusquem una mica, tots ens haurem sentit així en algun moment de la vida. Suposo que va ser molt fort tot el que passava en aquella època a l'escola, i és que la canalla d'aquesta edat són tan insegurs que sempre necessiten martiritzar algú per sentir-se importants. Has d'estar al bàndol dels que guanyen, si no, perds. És trist, però cert, i segueix passant. Després, els anys passen i potser el que sortia perdent llavors, ara és el guanyador. Sé els sentiments que tens, però estic segur que en molts aspectes, estàs molt per sobre d'aquella gentussa que et tractava així. Ja veus que ara tot és diferent, i tu pots ser-ho, ja no ets aquella nena, i si vols guanyar, ara pots. Només cal posar-li voluntat. Pots guanyar, t'ho dic de veritat.

Anna Tarambana ha dit...

Ostres, és dur això.

Jo també m'he sentit així a vegades. Encara m'hi sento. Però crec que encara és pitjor i, de més mala educació, quan es posen a parlar fluixet prop teu perquè no volen que sentis coses... i et coemces a emparanoiar que potser parle de tu i... bueno, res... Que no t'hi trenquis el cap! Elles s'ho perden!

SHADOW ha dit...

EEEEEEEEEEEEEPPPPPSSSSSSSSSSS!!! Noieta, passa pel meu bloc: hi ha una cosa que t'hi espera!
Petons

Llum ha dit...

Gràcies pels comentaris. Ara no puc contestar-los. Ja els contestaré al vespre. O demà.

Llum ha dit...

Avui ja estic millor d'ànims. Moltes gràcies a tots! És clar que el que m'ha animat ha sigut... PIIIIIIIIIIIIIIIIP (ho sento, el teclat m'ha censurat).

Terra, jo també he tingut sempre mania a les Gemmes. No a les que es diuen Gemma, sinó a les que es comporten així. Jo em negava a ser un satèl.lit, però en moments baixos hagués volgut ser-ne un en comptes d'estar sola. Per la resta, doncs no ho sé, si tu te'ls aprecies, per més que creguis que no valen la pena, és difícil posar-t'ho al cap.

XeXu, hi va haver una raó perquè els últims mesos de vuitè fossin tan durs. I la raó va ser que em vaig posar en el bàndol dels guanyadors. Treia bones notes, era bona esportista, i com que les nenes sempre m'havien aïllat, tenia molt bona relació amb els nens. Em volien fer la vida impossible, però la que jugava amb els nens era jo (i jo no tontejava amb ells, i a elles que tontejaven amb ells no els feien ni cas), era jo la que els grans sempre posaven d'exemple (ho odiava, però elles no ho sabien). I, com més guanyava, més em feien la vida impossible, i jo més anava amb els nens, estudiava i entrenava, i més em convertia en allò que tan odiaven. Era un peix que es mossegava la cua. Ara no em canviaria per cap d'elles. No, ni ganes!

Ai, Anna! Aquelles nenes sempre parlaven fluixet quan jo hi era a prop. I tenien codis secrets, per parlar de coses, perquè jo no les entengués. Es pensaven que no les entenia. Jo em feia la tonta. Però ho entenia tot... Era una mica la meva venjança :-)

Moltes gràcies, Shadow!

zel ha dit...

Mentida podrida, això d'invisible com sempre. Hi ets i ben present, i jo que no et conec, et conec i et veig, de vegades les coses semblen el que no són, o no són el que semblen. Tria. Petons!

Llum ha dit...

Difícil triar entre "semblen el que no són" i "no són el que semblen"...