diumenge, 10 de febrer de 2008

Diumenge de passat present

Tinc 10 anys, més o menys. Ma mare m'obliga a posar-me sostens. Faig una talla 90, i encara em falta una mica per créixer. No vull posar-me sostens. Sóc una nena. Les nenes de la meva classe són completament planeres, excepte la Sònia. La Sònia fa un any que només porta samarretes negres i blau marí, molt amples, i totes les nenes xiuxiuegen quan la veuen passar. Ja tinc prou problemes com per convertir-me amb la Sònia, segona part.

Però ma mare m'hi obliga. I començo a anar al cole amb sostens. El primer dia, ja se n'ha adonat tot el cole. A l'hora del pati, l'Ariadna m'agafa a part. Encara ho recordo com si fos avui mateix. I em deixa anar un:

- No sé per què portes sostens, si l'únic que tens és greixina. Greixina! No veus que l'únic que et passa és que estàs massa gorda?

Al dia següent vaig al cole amb una samarreta negra. Ampla. Amplíssima. A l'endemà, la samarreta és blau marí. Ampla. Amplíssima. I l'endemà de l'endemà, igual. Durant molts anys sóc una espècie que només es vesteix amb roba negra i blau marí. I ampla. Amplíssima. Descobreixo els sostens reductors. I em pregunto per què carai hi ha dones que volen augmentar la mida dels seus pits. No, no ho entenc.

I, mentre vaig vestida de negre, llegeixo tots els llibres de la Puck. Un dia pujo a un cotxe, amb quatre persones, i sento una cançó, que s'acabarà convertint en Els teus ulls glaucs.

Aproximadament vint anys més tard, em trobo davant d'una dependenta. Li demano sostens. Me n'ensenya. No li demano reductors perquè... perquè al cantó tinc una dona que demana una 85, però vol que sigui wonderbra, i quan jo demano la meva talla se'm mira amb cara de voler-me matar. Penso que li canviaria la meva talla per la seva 85, i em pregunto per què no podem estar mai contentes amb el que tenim? De cop, una veu dins meu em diu que què coi, que ja no tinc 10 anys, i que no tinc perquè amagar-me. Així que em compro uns sostens no reductors (o més d'uns), tot i que sé que hi ha tres o quatre peces de roba que no em podré posar amb aquests sostens. Algú sap com s'ho fan? Perquè la carn hi és igual, no pot ser que desaparegui. I amb els reductors hi ha peces de roba que entren, però amb sostens normals no. Sí, d'acord, els reductors ja ho han de fer, això, però em pensava que només era visual...

M'aixeco al matí i em poso els sostens nous. A sobre no m'hi poso els meus típics jerseis de colors vius. A sobre hi porto un jersei blau marí. Ample. Amplíssim. I, mentre surto de casa, somric. Em dic a mi mateixa que és com si tornés a tenir 10 anys.

I, de cop, apareixen. Tots quatre. Els quatre de la cançó. Els quatre que anaven al cotxe. Un fa veure que no em coneix. Un altre em saluda de lluny. Un altre, amb qui sempre hi ha hagut molt bona relació, ve i em dóna la mà, somrient. I el quart, amb qui hem tingut els nostres més i els nostres menys, em sorpren acostant-se i fent-me un parell de petons. El de la bona relació li fa un comentari, i el fa deixar quedar ben vermell. Vam anar tots al mateix institut, ja fa molt de temps. Ells eren guanyadors. Aquest parell de petons no me'l podria haver fet quan era un dels nois més populars de l'institut? Aquell noi que totes les noies perseguien?

Torno cap a casa i em poso a arreglar la sisena estanteria. La sisena estanteria és una part de la meva habitació, on hi tinc una estanteria plena de llibres. Començant des de baix, és la sisena, la que està a dalt de tot. I què té d'especial? Doncs d'especial no té res, només que no hi arribo si no pujo a sobre d'una cadira, o d'una escala. Ja he omplert tota l'estanteria de llibres, i necessitava buidar-la. A dalt de tot hi tenia els best-sellers que algun cop havia llegit. Llibres que sé que no tornaré a agafar mai més. He agafat una escala, els he posat en una caixa, i la sisena estanteria ara està ocupada per sagues que ja he acabat de llegir, i que segurament trigui a fer baixar. Llibres que sé que, o els agafo un darrere de l'altre, o no tornaré a llegir. Entre ells hi ha els Harry Potter, El senyor dels anells, la trilogia de Mart, Les cròniques del senyor de la guerra... I tota una estanteria dedicada als clàssics de la literatura juvenil (50 llibres), i a la col.lecció complerta d'obres d'en Jules Verne i en Salgari.

Quan he acabat, he vist que tenia tot un pis per anar-hi posant més llibres. He agrait la biblioteca, i no tenir tants llibres per "ordenar". I, just quan acabava, me n'he recordat. Vaig venir a viure aquí amb 19 anys. Una de les primeres coses que vaig omplir de la casa va ser la sisena estanteria. Just allà on ara hi ha la col.lecció de clàssics de la literatura juvenil. Allà hi havia, des del primer fins a l'últim, uns llibres antics, que m'havia llegit amb gran il.lusió. Uns llibres que el primer cop que em vaig quedar sense estanteries van anar a parar a una capsa. Els llibres de la Puck.

Somric. Tot torna, diuen.

Però avui... avui he tornat a tenir 10 anys. He tornat a sentir a l'Ariadna. He tornat a estar en aquell cotxe. I he tornat a emocinar-me amb la Puck. Un diumenge on el passat ha estat ben present.

7 comentaris:

SHADOW ha dit...

Ostres, Llum! Parles d'una infantesa i joventut que té molts temes en comú amb la meva. No imagines com t'entenc! I la Puck... què et podria dir de la Puck? Recordo tants dissabtes d'hivern al matí, llegint-la al llit, amb les mans glaçades però sense poder parar fins arribar al final del capítol. Durant uns anys, els llibres de la Puck sempre formaven part dels regals que em feien per aniversaris, sants, Nadal... Em sembla que aniré a buscar-ne algun, els tinc gairebé tots, ben arrenglerats en una lleixa al garatge...
Un petó, guapa

XeXu ha dit...

Doncs mira, de vegades va bé recordar segons quines coses per enterrar ben enterrada a alguna gent, que ja s'hagués pogut quedar calladeta en el seu moment, i que probablement avui en dia no t'arriben ni a la sola de la sabata. Quina ràbia m'ha fet la nena aquesta del patí, collons!

Llum ha dit...

Ai, Shadow, és que la Puck era especial! Suposo que som el que es podria anomenar "la generació Puck". A que sona bé? :-) Jo els devorava. No podia evitar llegir-los quan els tenia entre les mans.

Tranquil, XeXu, tranquil. Jo fa molts anys que vaig deixar de fer cas a aquesta gent. Vist amb perspectiva, el que tenia aquella nena era enveja. Si hagués sabut que li canviava sense cap problema...

zel ha dit...

Osti noia, jo també amb 11 anyets m'havia de posar sostenidors i sempre vaig tenir un greu complexe, però ma mare em fotia cada cop a l'esquena perquè anés dreta i sense vergonya, que al final, tan se me'n fot de la talla, del pit, del greix i de tot, bé no és cert del tot però quasi...


M'ho passo rebé a casa teva...

És com una novel.la...


Petonassos!!!!!

mossèn ha dit...

vaja, ja estem a dilluns ... per cert, què deies dels sostens ??? ... bon dia ... salut

Laia ha dit...

Mmm... No n'he llegit cap de la Puck! No la coneixia...

I això que dius que sempre volem el que no tenim ja és ben cert ja... però potser quan ho aconsegueixes sense buscar-ho després no ho vols! A mi em va passar :P I després volia tornar a ser com abans però... no sé com es fa!! I mare meva si em queixava...

A mi me les van treure els estanteries quan van canviar-me l'habitació farà uns tres anys (és que vaig anar a jeure al llit i el llit va acabara terra... i jo no pesava gaire eh!) Doncs res que ara els llibres estan repartits dins de calaixos entre la meva habitació i la del meu germà... I encara tinc llibres de "Los Cinco" de la meva mare, de quan ella era petita!

Llum ha dit...

Ostres, Zel, a mi també m'havien de dir sempre que anés dreta. I perquè ara faria riure a la gent, però jo amb 10 anys ja media 1.60. Allà em vaig quedar, però amb 10 anys era una espècie de "geganta"...

mossèn, deia que no m'agrada anar-ne a comprar-ne!

Jaja! Laia, ja ho diuen, això de que compte amb el que desitges... Però sí, jo també volia ser com abans (com quan tenia 8 o 9 anys?) Però va com va...

Ostres, que xungo això del llit, que caigui!!! I jo també n'he llegit uns quants dels Cinco. Ai, que diguis que són de la teva mare em fa sentir vella!!!