diumenge, 3 d’agost de 2008

Prohibit banyar-se

Avui havia quedat que aniria a l'hospital a la tarda. M'he aixecat aviat, i després d'esmorzar, he sortit a fora.

S'hi estava tan bé!

Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)

Però estar-me a fora sense fer res...

He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.

I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.

I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.

Però avui em volia passar una estona a fora!

He agafat el Tintin que tocava i...

Ostres!

Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!

Però no prous...

Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...



Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.

També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.

I la caravana encastada a l'arbre.

Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!

Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.

Però a ningú li sonava.

I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!

4 comentaris:

gripaublau ha dit...

Oh, és evident, els Tintins es llegeixen d'una tirada. Llegir-nu un a l'aire lliure i a l'estiu ha de ser un dels grans plaers de la vida (bé, exagero una mica, però no gaire :-) ).

La vinyeta és mítica, efectivament, com moltes altres.

XeXu ha dit...

Siiiii, això sol passar! Tens un detall d'aquests al cap, però t'és impossible recordar on ho has vist, d'on ho has tret, i no hi ha ningú que et pugui ajudar, perquè és una cosa que ha calat la teva ment, però que ha passat desapercebut per molts altres. I de sobte, un bon dia, ensopegues amb això que fa setmanes, mesos o anys que et vas preguntant (períodicament), i la solució se t'obre davant dels ulls. El millor de tot és que el dubte en qüestió no l'oblidem mai, potser no hi pensem, però quan tenim al davant la solució, és impossible no recordar que ens ho havíem preguntat.

zel ha dit...

Jajaja, ja em pensava que eres tu l'encastada a l'arbre, amb caravana o sense... Divertida que ets!

Llum ha dit...

Ai, gripaublau, ma mare els està llegint ara una pàgina, ara dues... Però sí, és un plaer. I... crec que no vaig preguntar a qui havia de preguntar per la vinyeta :-D

XeXu, jo tinc la impressió que si li hagués preguntat al meu cosí, ell m'hagués dit d'on era... I suposo que en gripaublau també. Només es tractava de trobar algú que s'hagués llegit aquest Tintin! I sí, quan ho he vist he tingut aquesta sensació.

Zel, el divertit aquí és l'Herge! :-D