dissabte, 1 de setembre de 2007

Nois, bicis i ja no sé què més

Ahir al vespre, quan vaig anar a dormir, tenia clar que avui m'aixecaria i faria un post. Hagués sigut divertit, fer aquell post. Però ja no el vull fer.

Però hagués sigut divertit. La situació: una familiar meva, a qui agrada moltíssim xafardejar, i per la que el més important és l'aparença i l'aspecte físic de les persones, està a fora casa. Arriba un cotxe. Un cotxàs. Un d'aquests cotxes que dubto que baixin de 40000 euros, d'una gran marca, però no un monovolum, sinó un gran cotxe. En surt un noi. Diguem que el noi que en surt va a conjunt amb el cotxe. Vestit impecablement, tot de negre, amb pantalons de marca i una camisa. Entre metre vuitanta i metre noranta d'alçada, i fart d'anar al gimnàs, però sense ser del tipus porter de discoteca. Una edat aparent d'entre 25 i 30 anys. M'he deixat alguna cosa? Em sembla que no. La veig a ella, mirant-se'l de dalt i baix i tornant-se de tots colors. D'una banda, morint-se per preguntar qui és aquest noi, i per què em saluda somrient i entra a casa, quan no hi ha els meus pares. I d'altra banda, verda d'enveja de veure aquest noi amb aquesta aparença. No cal ni dir que vaig gaudir del moment, rient per mi mateixa! I que quan va arribar ma mare, el primer que va fer va ser interrogar-la...

Però les coses han canviat aquest matí. És setembre i sóc feliç, tot i que no sé per què. Miro a banda i banda, i veig que les coses no van tan bé com haurien d'anar. Totes les coses. Però tinc energia, i ganes, i m'és igual que tot no vagi com ha d'anar, perquè... no sé ben bé per què. Hi ha gent que està trista, t'ho mires des de fora i no hi veus raó. I jo...

Perseguint el gos per casa els avis, he anat a parar a un lloc i he hagut de riure. Ara ja sé on és la meva bici! Estava perduda, sabia que havia d'estar a casa els avis, però mai se m'hagués acudit buscar-la allà, al lloc on l'avi es canviava quan arribava de l'hort.

He somrigut. És una coincidència que, després de tant de temps, trobi la bici just aquesta setmana. Just quan fa una setmana vaig pensar que l'havia de tornar a agafar. Lluny queden aquelles èpoques en les que els meus companys anaven en moto i a mi no em deixaven, i em passejava pels pobles del municipi (i dels municipis propers) en bici. I, no ens enganyem, visc en zona muntanyosa, o sigui que em feia molta gràcia.

Però feia... buf, no recordo quants anys (sí, anys!) feia que no agafava una bici. La tonteria de l'spinning no compta, que allò no és una bici ni és res. Per això, quan fa una setmana algú em va dir que per què no agafàvem una bici i anàvem a donar un volt...

He de dir que allò que diuen de l'anar amb bici és ben cert. Ja em teniu a mi, a sobre d'una bici amb la que no tocava de peus a terra (i em faltava bastant) i bastant cutre, pensant si encara sabria anar-hi. Però... miraculosament, encara sabia anar-hi. D'acord, tenia algun problema per frenar, però és que no tocava al terra, i no parlo del seient, sinó de la barra. A part de que la bici estava defectuosa i...

Però ric. Em ric de mi mateixa. I veig la bici. La meva bici. Sé on és. Segurament no tingui vent a les rodes. Però estic segura que molt aviat l'agafaré. I ara ja tinc cotxe, però tornaré a recórrer els pobles de la vall, de la meva vall, amb ella. I tant que sí!

12 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Has provat d'agafar la bici i perseguir a aquest nano (si, et falta dir de quin color te els ulls i els cabells, dada molt i molt important nenaaaaa) a veure qui es, que vol, si esta pilla per alguna pajara o està disponble???? :-P

Petons biciclers!!!! :-)

Boira ha dit...

Lluna! Que no ens pots deixar amb la incògnita de saber que va passar amb aquest noi tant fantàstic!
Anar amb bici no s'oblida mai, però jo ara m'he fet del bicing i tenia certes dificultats al començament, l'equilibri el tens però no confies del tot amb tu mateix al principi. Però he pogut recordar la agradable sensació que tenia oblidada d'anar sobre una bici.

Un petonàs!

Lluna ha dit...

El nano en qüestió (tens raó de dir-li nano) és una criatureta de 19 anyets. Ulls foscos, cabells castanys. El conec des de que era petit i anava al cole. I havia quedat amb ell, per això va venir!

Amb el noi no va passar res del que us imagineu. Va venir, i va marxar. I sí, tens raó, el que em faltava era confiança. Però a la que li vaig agafar confiança... sí, llavors vaig recordar la sensació d'anar en bici i per això vaig dir-me a mi mateixa que hi tornaria!

Tirai ha dit...

Buf! Jo m'havia fet tips d'anar amb bici de petita. Si el camí per anar a la feina fos millor me'n compraria una i hi aniria, però la drecera és poc pràctica per anar-hi amb bici i per la carretera no m'agrada (bé, més aviat em fa por)

Lluna ha dit...

Així veig que estàs com jo. A mi em fa por anar per la carretera amb bici. No pel meu poble, però sí per ciutat.

En fi, a veure si hauré de promoure ara jo les bicis! :-) El dia que l'agafi, en faig un post (i així m'obligo a anar-hi o algú em preguntarà que per què no faig el post...)

És que vaig descobrir que, després de tant de temps, m'agrada anar amb bici i no ho recordava!

Terra ha dit...

Els del Bicing m'ha putejat!! No puc activar la targeta!! Amb les ganes que tenia de fer una volteta...Fa anys que no vaig en bici...
Ai, la meva Orbea de color blau, quins records!

Lluna ha dit...

Veig que moltes estem igual.

Jo en tenia una de color vermell, no recordo la marca, i el manillar tort (un dia, no recordo quan, vaig fer un post, potser era el blog antic).

Però de seguida (als 12 o 13 anys) em van comprar la mountain bike. I és que... bé, aquí tot és muntanya i sovint havia d'anar d'un poble a l'altre amb bici i hi ha alguna pujadeta maca...

Aquesta mountain bike és la bici que he trobat. Total, amb 12 o 13 anys ja era tan alta com ara... o sigui que continua essent de la meva mida...

XeXu ha dit...

Et veig amb energia i això està molt bé. A veure si és veritat que treus la bici a passejar, que fer una volteta sempre està bé. Algú no anava en bici de petit? Sembla que fos obligatori, oi? A mi se'm va passar la fal·lera, igual que la de nedar, i ara prefereixo anar amb els peus a terra si no em porta algun transport públic o alguna ànima caritativa en cotxe.

Lluna ha dit...

Tens raó, XeXu. Crec que el que em fa feliç és l'energia. O era al revés? Avui he anat a comprar i no he fet com sempre, sinó que m'he provat dues coses! Tot un rècord, per mi! Si és que no necessito desesperadament res de roba, és clar.

La bici de moment és a casa. Necessita un parell de retocs, perquè està feta pols (i plena de pols). S'ha de mirar si les rodes només estan desinflades (cosa molt normal després de tants anys) o si estan punxades. I revisar els frens. I després, a passejar!!!

Jo és que pel poble SEMPRE vaig a peu, i hi ha llocs que estan a un parell o tres de quilòmetres. Una bici crec que em faria molt bé...

Laia ha dit...

oh i tant! pendent avall dalt de la bici, amb els cabells que se't posaven a la cara pel vent... I de petita, sempre amb els genolls pelats!

Mmm.. ara em vénen ganes de comprar-me una bici!

isnel ha dit...

Jo, allà on hi hagi quatre rodes ben posades sobre el terra... és que, amb la bici, he tingut massa "incidents" al llarg de la vida. I potser ara ja no és el moment de tornar-la a agafar. Però, vaja, que és molt sà, eh? Quina enveja, aquesta joventut! ;)
Molt maco, el teu bloc, Lluna. A reveure, bonica!

Lluna ha dit...

Laia, al final demanaré una comissió a les botigues de bicis per aquest post :-)

Jo, els genolls pelats els he tingut fins i tot fa poc... vaig caure corrent, un cotxe per poc m'atropella, del susto vaig caure i em van posar la vacuna del tètanus i tot...

Isnel, has tornat a provar d'anar amb bici? Jo feia tants anys que no hi anava... i també he tingut accidents, però en fi...

Juventut? Bé, si no recordo malament tinc uns 10 anys més que els teus fills grans... Ja no sóc tan jove...