diumenge, 30 de setembre de 2007

Melancolia

Podria dir que és l'efecte del diumenge a la tarda, si és que no hagués començat ahir a la tarda. No pot ser que l'efecte del diumenge a la tarda comenci el dissabte a mitja tarda.

Vaig tenir un divendres-dissabte d'allò més estressant. Fins que vaig arribar el dissabte a mitja tarda a casa i... doncs que ja s'havia acabat. Podria haver estat més repartit. Podria haver estat com els caps de setmana que vindran, des del proper fins a Nadal, que el cap de setmana començarà el divendres a la tarda i no s'acabarà fins diumenge, ben entrada la tarda, quan per fi m'assegui i... i faci totes aquelles coses que acostumo a fer el cap de setmana. I m'agafi la melancolia del diumenge a la tarda. O no sabria com explicar-ho. Aquella sensació que he de fer les coses que només es fan un cop per setmana, i que acostumo a fer-les el cap de setmana, i que sempre arriba el diumenge a la tarda i està tot per fer. Sempre em dic que ho faré algun dia el divendres o el dissabte, però com que són coses que tampoc són massa divertides, sempre acabo deixant-les per últim moment.

Ara acabo de fer endreça de l'armari. I la melancolia m'ha agafat, i de ple. Més que melancolia, podria dir tristesa. He començat a tirar peces de roba. Ara una, ara una altra. Peces que tenien dos o tres anys. I jerseis talla mini que no em puc posar ara mateix han anat al fons de l'armari. El resultat ha sigut que tinc exactament dos jerseis que em van bé, i un dels dos me'l vaig comprar fa un parell de setmanes. L'altre té 3 anys, però no el tiraré pas...

M'he enfadat amb mi mateixa. Per què no puc ser com una noia normal? Tenir més roba de la que puc portar. Anar de botigues i comprar-me roba, no poder resistir la temptació. Jo no puc. És sentir comprar roba i fugir per cames. I després passa el que passa. Que la meva col.lecció de jerseis es redueix a dos jerseis. A sobre, tots dos són del mateix color, per si no fos prou trist. He d'anar a comprar roba. Sí. Però aquesta és una altra de les coses que només puc fer els caps de setmana, en aquest cas els dissabtes. I el cap de setmana que ve el dissabte me'l passaré tot al Perdedorès. Així que ja puc anar demanant als déus que no faci massa fred fins d'aquí a un parell de setmanes. O que, abans de que vingui el fred, torni a ser la "pero tu estás muy gorda" que es posava uns jerseiets talla M que no sé ni per què guardo a dins l'armari. I això que m'agrada, el fred.

Aquest matí, quan anava a córrer, m'he trobat el veí, amb els nens i els gossos. Més gossos que nens, i això de nens ja ho he dit en plural. M'ha dit una d'aquelles frases, de que no paro massa per casa. I ara m'he adonat que se m'ha acabat la tranquil.litat. No sé per què sempre m'embolico. Per què no sé dir que no? Per què?

A la feina no tinc una hora fixa de plegar. Plego quan he fet el que volia fer. És perillós, però no tinc problema a fer les hores que calen. De fet, els comentaris que sento són sempre de que faig més hores de les que hauria de fer. I això que no em veuen que a vegades treballo a casa. Sóc com una persona amb uns quants anys menys que jo: no tinc cap tipus d'obligació. Puc sortir a l'hora que sigui i no he d'anar a buscar a ningú al col.legi, ni he de portar ningú enlloc, ni hi ha ningú que m'esperi a casa, a part dels meus pares, que tampoc m'esperen a cap hora en concret. Durant tot el mes de setembre, he marxat de treballar quan me'n cansava, quan havia acabat el que volia acabar, o quan veia que tenia un embolic tan gran, que no el solucionaria el mateix dia, i el deixava per atacar-lo al dia següent, i fer-ho tot de cop.

Però se m'ha acabat. Per què no sé dir que no? Per què no gaudeixo de la meva solteria adolescent, que em permetria acabar molt més aviat almenys el primer projecte? Que fa que no vagi nerviosa pel món perquè he de ser a tal hora a tal lloc, al mig de la ciutat, i no hi ha qui aparqui? Per què he d'aparcar al quinto pino i perdre no sé quanta estona? Perquè no sé dir que no.

Perquè, a partir d'aquesta setmana tinc una hora de sortida de la feina. Una hora en punt, marcada cada dia per una cosa diferent. No hi ha cap dia de la setmana que no hagi d'anar aquí o allà. No hi ha cap dia que em posi a treballar a la tarda i no pensi que això no ho puc fer perquè no em donarà temps i demà hauré de tornar a començar. Què ha passat amb els bons propòsits? Per què, quan em truquen, no sé dir que no?

Almenys, de moment, segueix fent calor.

16 comentaris:

XeXu ha dit...

M'agradaria dir-te coses per animar-te, però no crec que me'n sortís. Només diré que mentre llegia el post hi havia una frase meva a l'apartat de frases (sento l'egocentrisme), i trobo que s'escau, has de tocar les campanes, i això també val per dir que no. Sigues forta i porta la gent al teu terreny. Ja està bé que et facin ballar com una baldufa, dir que no no et converteix en una desconsiderada o una mala persona. Digues NO, estàs en el teu dret.

tirai ha dit...

Buf! La melancolia dels diumenges a la tarda :-( Em sembla que a mi ara em ve, hauria d'haver allargat més la meva passejadeta, però no era allà on havia de ser. Bé, ja saps que avui no estic per animar a ningú, precisament.
Jo tinc força roba, però comprada fa la tira, tampoc m'agrada comprar-ne especialment.
Dissabte vinent vens al Perdedorès? Ostres!

Lluna ha dit...

XeXu, la forma d'animar-me és que passi la nit i demà m'aixequi amb ganes, vagi a córrer, i tot torni a ser com cada dia. I sí, recordo la frase teva a la que fas referència. Les frases estan aquí per recordar-me coses. Però tens raó, és molt més difícil dir que no que dir que sí. I també tens raó, dir que no no em converteix en una mala persona, i és molt millor dir que no que no pas fer una cosa sense ganes. Però és que és tan difícil dir que no!

Home, Tirai, només faltaria que ara m'haguessis d'animar tu a mi! I això meu amb la roba... buf...

Sí, dissabte vaig al Perdedorès i m'hi estaré tot el dia :-) Em fa molta il.lusió anar-hi, tot i que també em porta records. L'últim cop que hi vaig anar per la mateixa raó, estava molt trista. Va ser un mes i mig abans que es morís l'avi, i ja estava molt malament. Aquest cop estaré més alegre, espero!

mossèn ha dit...

a partir d'avui eliminem el diumenge com a dia de la setmana !!! ... fàcil, oi ??? ... salut

Lluna ha dit...

Home, però llavors el problema serà els dissabtes!!!

Jo Mateixa ha dit...

Bufa, es que ja ho tenen això els diumenges :-(

Jo també tinc més roba de la que em poso i no puc evitar comprar-me'n si m'agrada, tindré un greu problema quant marxi al pis per que hauré de passar de tenir un armari mega gran per mi sola a tenir-ne un de una mica més petit i compratit amb en Hatim, ja veuràs ja, hauré de donar la meitat de la roba :-(

Petond d'ànims dolcets!!!!!!!!!!!!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Hola companya d'Històris veínals, espero el teu fragment.

alatrencada ha dit...

Salutacions companya d'història veïnal! Tu encetes el relat ;-)

zel ha dit...

I jo sóc la tercera companya d'històries veïnals i seré també l'ultima de rebre els vostres meravellosos fragments plens d'una joiosa o no, inspiració. El que em fot és que em toca el final, Lluna, tu no comencis un diumenge eh? Si vols roba, diga'm on l'envio i la tindràs. A mi també em fa mandra anar a comprar i quan hi vaig em passo (no de preu que no és correcte)Jesús, si de cas la notes, diem-ne, tocada per la tristor, la teva imaginació farà meravelles. Alatrencada, trenca-ho tot o fes enganxines de plomes amb cera com l'Ícar dels mites. Jo faré el que podré, ai ai ai. Bueeeenu, petonis a tots.

Lluna ha dit...

Ei, Jo Mateixa, que jo tinc el problema contrari: no tinc roba i no m'agrada comprar-me, així que cada cop en tinc menys :-(

Ai, companys veïnals, ja veig que vaig més tard que tots vosaltres i a sobre m'heu conegut amb un post trist. Quina gran responsabilitat, això de començar la història! A veure què em surt... Però tranquil.la, Zel, no començaré pas en diumenge. Si tot va bé, com a molt tard el dissabte ja hauré enviat la meva part. Jo també faré el que podré...

perdedor ha dit...

Cómorl?!!!?!?!

Tots els comentaris que podia haver fet se m'han estruncat quan he arribat a la paraula "Perdedorès"!!!!

Jajaja!!! Que bo!!!

Ja t'enganxaré, ja, algun dia, pel Perdedorès...

Lluna ha dit...

:-)

I tant, que m'enganxaràs algun dia pel Perdedorès, però malauradament no serà aquest dissabte.

Ja fa temps que quan penso en aquesta zona en dic Perdedorès. I a la vida real no ho puc dir, a risc que em mirin malament, així que... ho dic al blog! :-)

perdedor ha dit...

Vale, aquest dissabte no. Però ho saps, oi, que no podràs escapar-te sempre?

;-)

(Osti, en sèrio que m'ha fet riure molt. I m'ha fet il·lu, ja veus tu quina bestiesa...)

Lluna ha dit...

I tant que no em puc escapar sempre. I és que jo tinc ganes d'anar-hi, al Perdedorès. Ha sigut un problema d'última hora el que m'impedeix anar-hi.

M'alegro que t'hagi fet il.lu :-)

Jo Mateixa ha dit...

Cony, doncs si que t'he llegit malament que he entès tot el contrari :-S

Estic fatal, ja ho veus :-(

Petonets de bona nit dolça!!!!!

Lluna ha dit...

Tranquil.la, no passa res!