dimecres, 12 de setembre del 2007

Primer dia

Ulls. Només veig ulls. Ulls que se'm miren amb avorriment, i encara no he obert la boca. Encara he de començar a explicar alguna cosa, i veig un bon grapat de parelles d'ulls que se'm miren amb cara de "ja hi som un altre cop, a veure què ens explica aquesta".

El primer dia sempre estic nerviosa. M'he de posar davant d'un munt de gent i els he d'explicar un munt de coses que no els interessen el més mínim. Em recordo de la Laia i de les ganes que té de començar, d'aprendre coses noves. I miro a la classe i només hi veig avorriment. Gent mig adormida. Gent que no està disposada a aprendre massa cosa.

M'adono que encara tinc la cara vermella. Fa menys d'una hora que he baixat de la cinta. Cinc quilòmetres i mig, marcava que havia corregut. Fa poc més d'una setmana que vaig començar, i sense augmentar el temps que he passat sobre la cinta, ja he augmentat mig quilòmetre. I cada dia corro una mica més. Sé que vindrà el dia en què no superaré la distància del dia anterior, però mentrestant, cada dia estic una mica orgullosa de mi mateixa. Cinc quilòmetres i mig no és tant, però mica a mica... i aviat augmentaré el temps...

Fa molta calor a l'aula, i entre que vinc vermella i revolucionada...

Començo a parlar. Poc a poquet. Amb nervis. M'escolten? M'entenen?

Ningú diu res. No sé si estan avorrits o espantats. És el primer cop que entren a l'edifici. A primera hora, n'he trobat un que anava perdut i li he hagut d'indicar el camí. No es coneixen entre ells. No s'han vist mai, ni tan sols pels passadissos. Si fins i tot uns quants m'han preguntat on era el lavabo!

I jo segueixo, sense massa confiança, uns pocs minuts que se'm fan interminables. Les paraules no semblen voler sortir.

Fins que, de cop, començo a parlar. I ve la confiança. Em començo a moure de punta a punta de la classe. Parlo ràpid. Faig dibuixets. Alguna brometa. No riuen. Repte per demà: fer-los riure, que sinó allò sembla un cementiri! Ningú parla. Ningú contesta si pregunto alguna cosa...

Finalment, algú aixeca la mà. I, a partir d'aquí, la gent comença a preguntar. I jo ja estic al meu lloc. Somric, i em poso a explicar havent superat la vergonya. Perquè els primers dies sempre són durs. Perquè no saps qui tens a l'altra banda. Perquè és difícil parlar davant de gent que saps que no t'escolta, o que estan cansats d'escoltar a gent com tu.

Però tot acaba tornant a la normalitat. Ja no serà més el primer dia, i demà ja començaré amb confiança. Els meus pantalons han tornat bastant més blancs que quan he marxat de casa (com puc ser tan marrana?) I el coll ja em torna a fer mal, com cada setembre, que torno a forçar la veu. I ja és com si no m'hagués passat tot l'estiu sense estar davant la pissarra, explicant coses.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

M'alegro que al final hagis acabat el dia bé! Lo pitjor ja ha passat. Ara ja ho tens controlat! :)

Anònim ha dit...

Tranquil·la,a primer d'ESO (pel que dius m'ha semblat que ho són...)anem una mica perduts. Ja en fa uns quants anys però crec que ells et tenen més respecte i tenen menys confiança en ells mateixos que no pas tu: ens ho pinten com un canvi radical, on haurem d'estudiar força i fer molts deures i treballs, i prendre apunts... Però mica en mica te'ls guanyaràs, i fer-nos participar amb preguntes i opinions sempre ens fa acabar de perdre la vergonya.

Que guai que te n'enrecordis de mi :D Una abraçada!

Anònim ha dit...

El primer dia TOTS estem nerviosos, fins i tot els qui portem molts anys. I si els teus, que han triat fer el que fan, semblen avorrits, imagina't els qui no han triat res i s'han de passar hores escalfant cadira (ai, que demà és el meu segon primer dia!). Un dia ens has d'explicar la part lúdica, fora del programa, de les teves classes. En fi, ara ja estàs en forma, com si fos qualsevol dia del curs passat.

... i tenir un raspall de roba al despatx? Jo en tinc un de col·lectiu que faig servir de tant en tant; és clar que no em serveix gaire quan -mira quines coses- l'esquena m'ha tocat la pissarra.

(Laia, els de 1r d'ESO són un encant... encara)

Anònim ha dit...

quin xollo c mestre !!! ... salut

Anònim ha dit...

Sí, ara ja tot controlat, però avui sí que estic feta caldo!!! Espero demà tenir forces per aixecar-me a les 6 i córrer una mica més de 5 quilòmetres i mig...

Laia, no és ben bé el cas, però suposo que el que dius s'hi aplica... En fi, a veure si aconsegueixo la seva atenció...

pere, però és que els meus a mi no em volen veure. Han triat fer altres coses, no pas el que jo els ensenyo... I això d'estar en forma... estic a punt de caure rendida.

Raspall de roba? Crec que no... Em sembla que el meu guix només marxa amb aigua...

mossèn, jo no diria que sóc mestre, ni que sigui un xollo. Com a exemple, aquesta setmana, tot i haver-hi un dia de festa, hauré estat a la feina més hores de les que marca el meu contracte per una setmana normal. I això per no comptar les hores que hi vaig dedicar dimarts i diumenge a casa. Que no em queixo, però no és cap xollo. En tot el que va d'any, he fet una setmana de vacances. Encara et penses que és un xollo?

Anònim ha dit...

Ho veus dona?, ets una crack i els nanos t'estimaran molt, tu calma i poc a poc, quines edats tenen els de primer d'ESO??

Paciència LLuna, paciència, si?? :-)

Un petonas ben gran bonica!!!!!

Anònim ha dit...

Molt bé! No sé si podria posar-me davant d'una classe i explicar-los no sé què! M'alegro que hagi anat bé!

Anònim ha dit...

Una pregunta que tinc al pap... de què ets mestra tu?

Anònim ha dit...

jo també soc del gremi !!!! ... ;) ... salut

Anònim ha dit...

Soc burra i almenys ho reconcec, porto tot el mati esperant que actualitzis el bloc, clar, com que a l'estiu m'has domesticat tant be per tal que estigues pendent de tu ara que estàs pencant al cole no m'en puc estar de voler-ne més dels teus escrits, jejejejejejeje.

Petons bonica i que passis molt bon dia!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Jo Mateixa, tu tranquil.la, que ara no m'acostumo a connectar durant el dia i contesto als vespres... I espero que com a mínim una mica sí, que m'estimin, els nanos...

Tirai, jo també pensava que no podria. Però m'hi vaig haver de posar un dia... i no sé com, vaig començar a parlar.

Laia, jo sóc mestra de... no esperaves que contestés, no? ;-)

mossèn, és que hi ha molta gent, al gremi!

Anònim ha dit...

Quina sort que tenen, de tenir-te de mestra!

Anònim ha dit...

No ho sé, no ho sé :-)