dijous, 13 de setembre de 2007

Sense raó aparent

Veig venir l'hòstia. Bé, no la veig venir, però sé que vindrà. Són d'aquelles coses que t'esperes, que saps que vindran, però no saps quan.

L'altre dia, quan vaig veure que se m'havien tacat de no sé què els pantalons nous i que no marxava... els pantalons que em vaig comprar pel casament, que em fa vergonya fins i tot pensar el que van costar, i que només vaig portar el dia del casament i el dia que em vaig asseure a no sé on i em vaig tacar... doncs vaig dir que res, que es portaven a la tintoreria, es tenyien, i així tindria uns altres pantalons nous.

I així, amb un munt d'altres coses.

I no és normal.

No és normal, perquè no tinc cap raó. No hi ha cap raó aparent per la que hagi d'estar així d'optimista. No hi ha cap raó perquè aquest optimisme no marxi, perquè normalment em pot durar un parell de dies, però després marxa. Però aquest cop ja fa... quants dies fa que estic així? Un parell de setmanes, com a mínim. I sempre que estic així, torno a baixar, i la baixada és dura. Com un pèndol. Ara ets a dalt, però a la que baixes, baixes amb una velocitat, que de seguida ets a baix. Patapam! I hòstia ve (amb perdó).

I no vull. No, no, i no! Em nego a que vingui l'hòstia que espero. Però és clar, si tingués alguna raó a la que enganxar-me quan vingués... Però no, no hi ha cap raó, i això és el més curiós de tot, que no hi sigui. Que no hi hagi cap raó i estigui tan feliç. El problema és que quan vagi cap a baix, no tindré cap raó on agafar-me. Bé, com gairebé sempre, però...

Em nego a baixar. Però avui ja he agafat dues emprenyades, per coses que tenien menys importància que allò dels pantalons. O sí, mai se sap. Segurament siguin tonteries.

Això vol dir que començo a baixar? No vull baixar. M'agafo amb les mans i els peus a dalt de tot, i intento aguantar-me de la forma que sigui. Encara que només sigui un miratge. Que no vull caure, coi! I que si comences a caure, la gravetat et fa anar cada cop més avall i no vull!

Però tampoc tinc cap raó aparent on agafar-me.

17 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

A veure, a veure, nem a pams...a tu que se t'hi ha perdut abaix??, res oi??, doncs llavors no cal baixar, per que anar-hi obligada abaix??, res tu, com l'hi deia a L'Elur amunt, amunt que hi falta gent :-)

I ara que hi penso, per que estem nosaltres si no per animar-te i per fer que no caiguis abaix??, ja t'he dit que amunt hi ha un morenazo que te el cos com una tableta de xocolata??? crec que es un bon motiu per estar amunt i no abaix, no?

A més, segur que els nanos et noten alegre, feliç, contenta, i primer has d'estar be per tu mateixa (per mi no eh, per TU mateixa)i despres per els crios, donaaaaa, que et necessiten!!!!!!

Petonets d'aquells que fan estar ammmmmmmmmmmunt mooooooolt de tempssssssssss :-)

Laia ha dit...

És normal preocupar-se quan estàs decaigut, però si no tens motius per estar trista, si tot et va rodat, si et sents hiperoptimista... Millor!

Crec que estàs massa obsessionada en l'hòstia que tu dius. Potser no baixes, o ho fas a poc a poquet, i quan ja has baixat una mica de sobte tornes a pujar sense la necessitat d'arribar a baix. Però això no ho saps mai i crec que ja et prepares pel pitjor sense emotiu, i això només et crearà una angoixa i una tensió constant que farà que analitzis cada pas per no caure, i que aquestes dues emprenyades ja et semblin el principi d'una hecatombe imminent. Creus que vas caminant per la corda fluixa, que és massa llarga, que no s'acaba mai i que aviat et fallaran les cames i cauràs al buit. Però si ara fas bici i corres cada matí dona! Tens unes cames de ferro que ho aguanten tot, segur!

Una abraçada molt molt forta!

Laia ha dit...

Aaaaah! He llegit el comentari de l'altre post! Això és venjança, segur! Ostres és que hi ha massa possibilitats... Contractaré a Sherlock Holmes, perquè ho sàpigues!

mossèn ha dit...

em feu por ... em portaré bé, no sigui que l'hòstia em caigui a mi !!! ... salut

Boira ha dit...

Lluna! Et foteré jo l'hòstia! Si estàs feliç gaudeix del moment, i no pensis amb lo que ha de venir. Si hi penses massa és llavors que segur que ve. A més, dius que no tens motius per estar feliç, que potser en tens de motius per no estar-ho? Quan caiguis no sabràs on agafar-te? Et pots agafar a la idea de que has estat dues setmanes bé, i que pots estar-hi més si vols, i que és bo ser optimista. No pensis en caure, i no cauràs.

Molts petons, i anima't!

Tirai ha dit...

No pensis tant! Bé, intenta-ho com a mínim. Bé, com es fa això?
Si has estat tant contenta aquestes dues setmanes és per alguna cosa i si és una cosa que no és externa és que és interna i saps què? Això no ho pot canviar res nin ningú.
Per què et penses que et vaig dir que, en certa mesura, envejava la teva alegria? Ostres! Perquè no hi ha motiu aparent, però hi ha el motiu més important de tots: que estàs bé amb tu mateixa! Lluna procura no pensar tant!

Lluna ha dit...

Gent, moltes gràcies pels comentaris. No estic malament. Però sé que podria arribar a caure, i no vull, per això intento aferrar-me al que sigui, tot i que és difícil aferrar-se al no-res.

M'has fet riure, Jo Mateixa! Però jo no vull un morenazo tauleta de xocolata! Cantaria molt al seu cantó!

Laia, és que estic hiperoptimista, com dius tu, però no hi ha res que vingui rodat. He posat això dels pantalons per dir alguna cosa, però la majoria de coses van pitjor que els pantalons, i jo segueixo tan feliç. Per això em fa por.

Home, mossèn, que jo no sóc violenta!

Boira, no sé si tens raó. Quan no penso a caure, caic. I ara que penso que cauré... de moment em mantinc...

Tirai, que no pensi tant? Tu saps el que dius? ;-) Ara, això de que estic bé amb mi... jo no ho tindria tan clar!

Jo Mateixa ha dit...

Bueno, doncs un ros normalet, va be així?? :-P

Aixxx tontina, vinga, vinga, AMUNT!!!!!!!!!!!!

;-)

Dan ha dit...

Eh eh! Que d'optimisme mai es pot patir una sobredosi. Les hosties es curen quan arriben, i fins aleshores, no cal ni pensar-hi. Limitat a gaudir del subidon de bon rotllo que portes (i que encomanes, de manera que no paris.)

XeXu ha dit...

Lluna, no saps com m'he alegrat tots aquests dies (mesurables amb posts), en veure que a Quan el Sol... es respirava felicitat. No sé on et pots agafar, però sé que has de trobar algun punt de suport, perquè ens/m'agrada veure't així, val la pena, i sempre ens va bé passar una temporada de tranquil·litat. No t'esperis l'hòstia, mala sort sempre se'n pot tenir una mica, però no té per què venir. I si has de caure, vigila de fer-ho amb els dos peus a terra.

Si tot això falla, crec que per aquí tens molta gent disposada a donar-te un cop de mà. Encara des de Málaga, et dic que ja saps on trobar-me, torno demà.

Lluna ha dit...

Jo Mateixa, el problema no estava amb el morenazo, sinó amb la tauleta de xocolata. Que no tinc res, en contra dels morenos, jo!

Dan, no es pot patir una sobredosi d'optimisme? No ho sé, no ho sé... Intentaré no pensar-hi. Tot i que avui... buf, quin mal rotllo de post! Encara em pensaré si l'esborro...

XeXu, crec que encara es respira felicitat. O, com a mínim, tranquil.litat, malgrat els dos últims posts. Només que sóc previsora. Per experiència sé que vindrà un moment o un altre. Perquè sempre acaba venint, i de com més amunt caigui, més grossa serà l'hòstia.

Jo Mateixa ha dit...

Ahhhhhhhhh, pos res tu, els hi posem panxeta al mureno i al ros i tu esculls :-)

Besitus!!!!

Lluna ha dit...

I un pèl-roig? ;-)

Així tinc més on escollir :-D

perdedor ha dit...

D'optimista a guerrera! Com mola!

Lluna ha dit...

perdedor, és que quan estic optimista sóc guerrera (i a la inversa!)

Jordi Jordi ha dit...

Ei! Segueix així, no se t'acudeixi baixar. Estàs molt bé!

Lluna ha dit...

Jeje, doncs res, que he baixat una mica, però estic més o menys amunt...