dissabte, 9 de juny de 2007

Fotos i penjolls

Estic a casa la meva àvia. Hi he anat, com sovint faig, per ajudar a ma mare a portar la meva àvia a dormir. Ella sola no pot, i jo sola tampoc podria, perquè la meva àvia pesa moltíssim i és com un pes mort.

Sempre, a mig fer, t'has d'esperar una estona. Jo acostumo a anar a casa, però avui ma mare m'ha avisat:

- Però si vas a casa, només cinc minuts!

I he decidit quedar-me a casa la iaia. Mal fet, perquè al cap de 20 minuts encara era allà, esperant.

La vista se me n'ha anat a una foto que hi ha a l'entrada. Quan els avis van fer 45 anys de casats, els néts ens vam fer una foto conjunta, en vam fer un quadre, i la vam penjar a l'entrada de casa dels avis. I allà hi som tots, somrient, en una altra època.

Quan els avis van fer 50 anys de casats, i degut a l'aparició de nous cosins, vam decidir que havíem de fer una altra foto. Però ja no va ser possible. A la primera foto no hi sortia la que havia sigut tota la vida la nòvia del meu cosí, només hi sortíem els néts de sang. Però llavors, s'hi havia de posar el que era l'home de la meva cosina? I si s'hi posava ell, per què no s'hi podia posar la nòvia del meu cosí, amb qui es casaria al cap de poc? I els besnéts, havien de ser-hi? Es va muntar una tangana de les que fan història, mentre jo les anava veient passar, com en un partit de tenis. Jo no era problemàtica ni per parelles, ni per fills.

Durant un parell d'anys, quan s'acostava l'aniversari de casament dels avis, algú treia el tema de que havíem de fer una foto de tots els néts. Jo no, que no m'atrevia a obrir la caixa dels trons. I cada any les veia passar, veia com es discutien els uns amb els altres, i veia que no faríem la foto.

El primer cosí que no hi és a la foto, el més gran, ja té 9 anys. Ja fa temps que tots sabem que no hi haurà cap més foto, i ara ja no podem fer-la per una ocasió com aquella vegada.

Ara els meus cosins es barallarien de veritat. I no sé pas qui hi sortiria i qui no.

Em miro les cares i no sé si somriure o plorar. Em centro en mi, perquè sóc un coi d'egocèntrica. Sóc jo, tal com sóc ara, només que amb la cara una mica més de nena. Em crida l'atenció un penjoll. En aquella època, jo no portava res de joies. Tenia verdaderes discusions amb mon pare, perquè no volia portar arrecades. Però gairebé sempre portava un penjoll. Me l'havia comprat a l'excursió de final de curs de vuitè, i per mi sempre va ser un símbol del que era i del que volia ser. I, per sort, vaig poder aconseguir ser-ho.

Un dia vaig arribar a casa i la cadena d'on penjava el penjoll estava sola. Havia perdut el penjoll vés a saber on. Em va saber tant de greu, que ara quan hi penso, encara em sap greu haver-lo perdut. M'agradaria tornar-lo a tenir. El meu símbol, allò que em vaig comprar jo, quan ningú mirava, i que tothom em va dir que era una tonteria, allò que ningú entenia. Però per mi era important.

Mirant la foto, m'he adonat que un dels meus penjolls preferits és com aquell. No és exactament igual, però s'hi assembla moltíssim. Me'l vaig comprar sense pensar, i no ha sigut fins avui, mirant la foto, que he vist que eren pràcticament iguals, però alhora molt diferents. Iguals en la forma, diferents en el material.

Em miro l'altra gent de la foto. Podria comentar 50 coses de cadascun d'ells. Però això serà un altre dia, que avui ja he escrit prou! (I és tard, i vol ploure... dic volen ploure gols a la porteria d'en Casillas).

Ja sé que no hi té res a veure, i que desentona amb el post, però... gràcies Milito!!! (De moment, és clar!)

6 comentaris:

Lluna ha dit...

Meeeeeeeeeessssiiiiiiiiiii
Meeeeeeeeeeeessssssssiiiiiiii
Meeeeeeeeeessssssssssssiiiiiiii!!!!

(Ho sé, estic fatal!)

Lluna ha dit...

Miliiiiiiiiiiitoooooooooo!
Miliiiiiiiiiiiiitoooooooooooo!
Miliiiiiiiiiiiiiiiitooooooooooo!!!!!!

(Ho sé, d'aquí al manicomi, sense passar per la sortida i sense cobrar els diners).

Lluna ha dit...

Puto minut 87! ;-(

Dan ha dit...

:(

XeXu ha dit...

Perdó per interessar-me pel post, i no pel futbol (una temporada que més val oblidar, aquesta...), però es pot saber com era aquest penjoll? Si no, no, eh. És per curiositat, què tenia que el fa especial per tu i no pels altres?

Lluna ha dit...

:( En un minut, i es pot passar de la glòria a la decepció :( :( :(

Tampoc era res d'especial, el penjoll. Només que la gent que anava amb mi a vuitè veien tot el que feia jo malament... Me'l vaig comprar a la plaça on hi ha el Louvre i tenia relació amb el lloc on era.