divendres, 29 de juny de 2007

Als propis, als estranys, a la posteritat

No puc dir aquest simple vers sense sentir una sensació d'alleugement. Una sensació de que ja he acabat, de que he aconseguit acabar una cosa molt llarga.

Recordo de dir-les. Recordo de patir mentre les deia. Però recordo que quan hi arribava, després de dir tota la resta, agafava aire, somreia, i ho deia molt a poc a poc, fent una pausa, gairebé com si les comes fossin punts (o punts i a part).

Aquest vers, com el primer vers del tot que forma part, em ve a la memòria de tant en tant. Cíclicament. Sense que jo ho demani. De cop, algun dia, em trobo jo mateixa dient "Adéu siau, turons, per sempre adéu siau", sense saber com ni perquè. Simplement, em ve a la memòria ("E passe per ta veu son nom e sa memòria") i no sé per què.

Recordo quan anava al riu, amb el llibre a la mà, i anava recitant, per veure si me'n recordava.

Recordo que no sabia què volia dir "Muira" i que no ho trobava enlloc.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

Per mi, encara no existien ni internet ni el google, i no trobava la parauleta a cap diccionari.

Recordo que en arribar a l'últim vers, tenia una sensació d'alleujament tan gran, que m'encantava. Però llavors, jo, la que havia corregut per acabar aviat, alentia la marxa de cop, i gaudia d'aquest últim vers. De fet, feia exactament el mateix quan tocava alguna cosa al piano i no tenia la professora a prop (que sinó em renyava!)

I, com si fos una espècie de somni-oda, ahir a la nit vaig anar-me'n a dormir amb una frase al cap:

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

Però aquest matí m'he aixecat amb una altra frase al cap:

Als propis, als estranys, a la posteritat.