dissabte, 2 de juny de 2007

Sorpresa!

És en dies com avui que em pregunto per què puc arribar a ser tan innocent. I és que em podrien dir les coses, però jo vaig a la meva, no m'entero de res!

Jo, que vaig agafar com a mera curiositat el dia que una nena va fer anys i em va preguntar quan eren el meu sant i aniversari. Era una nena petita, i jo li vaig dir, pensant que als dos segons ja no se'n recordaria.

Jo, que ahir "jugava" amb unes nenes pre-adolescents. I les nenes no es callen res. Una de les nenes em va dir:

- Demà és el teu aniversari, no?
- No.
- Doncs el teu sant.
- Tampoc.
- Doncs avui, demà o demà passat és alguna cosa teva.

I jo vaig riure, però no vaig dir res. No sabia d'on ho havia tret, però pensava que era alguna cosa que li havia sortit de vés a saber on.

I jo, que avui, a l'hora de recollir, he vist com tots els nens marxaven corrent. I els he maleit els óssos, perquè sovint em fan el mateix, i em quedo sola recollint, mentre ells ja són a fora a jugar.

Normalment algun pare no els deixa marxar fins que no han recollit amb mi. Però no, què va, avui cap pare els ha fet quedar a recollir.

Fins que han entrat tots plegats, quan jo ja estava a punt d'acabar de recollir.

- Sorpresa!

I llavors et queda aquella cara de tonta, de pensar que com pots no haver-te'n adonat, de veure que ja t'ho podies haver esperat.

Però no. Tu no t'esperaves res.

I llavors veus un braçalet. I t'agrada, perquè s'han fixat en el que portes, i t'han comprat coses exactament del teu estil. Però el braçalet et fa tremolar. Tu tens els canells molt petits, i sempre et van grosses, aquestes coses. I com que et fa mandra haver-ho de portar a que t'ho facin més petit, acabes no portant res.

Però una nena petita somriu. I et recordes d'aquell dia. Un dia que et va començar a preguntar quina hora era cada cinc minuts. Fins que li vas donar el teu rellotge. Era més baixeta que tu, molt prima, i tenia 10 anyets. Però no es podia cordar el teu rellotge, perquè el teu canell era més petit que el seu. I somriu, i et diuen que se'l va provar ella i el van fer una mica més petit.

I tu somrius perquè et sents estimada. Perquè ahir mateix comentaves amb algú que ho feies perquè volies, que no volies res a canvi. I perquè avui t'ha costat un munt aixecar-te. I perquè, per sort, ahir a les 2 de la matinada el blogger estava caigut i no vas poder publicar el post que vas escriure i que encara està com a esborrany.

Però, tot i fer-ho perquè vols, veus com la gent t'ho agraeix. I perquè demà tornarà a ser un bon dia. Ho saps. No com el dia dels dos esmorzars, però gairebé.

Perquè aquesta gent s'han convertit una mica en la teva família. La segona família. O millor que la família.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Oh! Quina història més maca! Si els nens et cuiden tant, serà perquè et tenen estimació, oi? I això només pot ser perquè els tractes bé. Te n'adones que darrerament publiques molt sota la categoria de 'Bons moments'? Me n'alegro moltíssim per tu, això és molt bona senyal, esperem que durin els bons moments, per exemple... per sempre? Què et sembla?

pere ha dit...

:-)

Tirai ha dit...

:-) M'agrada llegir aquests posts! És genial!

Lluna ha dit...

No me n'havia adonat, XeXu, d'això dels "bons moments". Però bé, per sempre suposo que és molt, tot i que ja firmaria ara mateix. Suposo que estaria bé un dia més, i que s'anés renovant cada dia :-)

:-)

Gràcies, Tirai! M'alegro que t'agradi llegir-los.