dissabte, 9 de juny de 2007

Gemma

Em quedo amb la Gemma, en una plaça, esperant que la vinguin a buscar. La Gemma té 10 anyets, i és més alta que jo. Li dic que m'esperaré fins que la vinguin a buscar.

- Sí, mama - em diu.

Estic a punt de dir-li que no puc pas ser la seva mare, quan em recordo de la Sílvia. La Sílvia anava al cole amb mi i té una filla més gran que la Gemma. Però els pares de la Gemma són de l'edat dels meus.

Juguem una estona per la plaça. Jo li dic que me'n vaig a l'ombra. És migdia, i el sol pica moltíssim. Però llavors apareix una abella i ella comença a cridar i amagar-se a darrere meu. Entre que és més alta i més ampla que jo, em pregunto com s'ho fa, per amagar-se a darrere meu. Devem fer riure, totes dues, ella amagant-se i jo dient-li que s'estigui quieta, que si s'està quieta l'abella no la picarà.

Després ens trobem amb una estàtua, a la plaça. Ella la mira, s'hi posa al cantó, i em diu:

- És la meva nòvia. Ens casarem!
- Ets lesbiana?

I somriu, però comença a agafar pedretes i se les tira per sobre seu i de l'estàtua, com si es tirés arrós.

La recordo fa un moment, i penso que o jo sempre he sigut (i sempre seré, mal que em pesi), massa lenta o ella (i la resta de gent de la seva edat) són massa ràpids. Estava amb unes quantes nenes i un nen (que ja li val al pobre nen, no sé com les aguanta). Una nena li ha fet alguna cosa, no sé què, perquè jo no ho veia, i llavors la Gemma ha començat a cridar:

- Li ha tocat la tita, li ha tocat la tita! Jo també vull tocar-li la tita!

Representa que jo estic al càrrec dels nens i que m'han de creure (ja fa molt de temps que em van perdre el respecte i no hi ha qui em faci cas). El nen se'm mira amb cara de pànic. La Gemma és més petita que ell, però en fa dos com ell. I jo els dic que ja s'espavilaran.

Però també penso que jo als 10 anys era una santa. Bé, i als 11. I als 12... i anar pujant fins bastant amunt.

Quan es cansa de tirar pedretes, comencem a jugar. Descobreixo que les cançons dels jocs que ara canten els nens petits (o no tan petits) són les mateixes que cantàvem nosaltres fa gairebé 20 anys (o 20 anys directament). Ella crida molt, i jo no em puc aguantar el riure. Porto un llibre al mig de les cames, perquè necessito les mans per jugar.

Més d'una persona (i més de dues, i més de tres...) es paren, mentre passen pel carrer, i ens miren. I riuen. No sé si d'ella, de mi, de les dues o de què.

Quan arriba el seu pare a buscar-la, ella està cantant una cançó d'un joc. La cançó és una mica pujada de to, i el seu pare al.lucina.

La deixo amb el seu pare i marxo en direcció contrària a ells. Quan sóc una mica lluny, em giro, i la veig intentant fer jugar al seu pare, cridant i cantant.

I no puc fer res més que somriure.