dijous, 7 de juny de 2007

Blai

M'espero al carrer, en un poble que no m'agrada massa. I no és que sigui un poble on hi hagi mala gent o on hagis de patir per la teva integritat, no! És tot el contrari, i justament per això no m'agrada. Massa gent hipòcrita, suposo. I no tinc ganes de trobar-me ningú que em preguntarà com em va la vida, em farà un somriure d'orella a orella i llavors explicarà a tot el poble que la meva vida és una merda, que sóc una desgraciada, i no sé quantes coses més. No seria la primera vegada que em passa, i que llavors em trobo algú altre i em diu que m'animi, que segur que la vida no és tan dura, i que ja vindran temps millors. I jo faig cara de pòquer, perquè... bé, perquè no sé de què coi em parlen!

Em comença a pujar la mosca al nas. Però quan fa 20 minuts que m'espero (20 minuts!!!), apareix un cotxe. I, de dins, en surt un noi de 28 anys, un parell de mesos més jove que jo, que s'acosta, mentre em pregunta què tal em va. En Blai.

Em ve al cap en Blai de 8 anys, que no callava mai. De fet, ara tampoc calla, però en aquella època era pitjor. Els mestres eren incapaços de fer-lo callar, i com que tenia la veu forta, el senties a tothora.

Crec que em vaig passar gairebé tota l'EGB al seu cantó. Era la solució fàcil. Ell en una punta, i jo al seu cantó, fent d'escut. O xerrava amb mi, o no xerrava amb ningú.

El problema (pels mestres, és clar) és que era de les poques persones que em feia xerrar. Bé, més que xerrar, em feia riure. Sempre deia parides, i jo sempre he rigut de les parides. Així que sempre acabava jo rient, i ell carregant-se les culpes. La conversa típica entre ell i el mestre era:

- Blai, calla!
- Però si no xerro!
- Blai, para ja!
- Però si és la Lluna, la que riu!
- Sí, i de què riu?
- No ho sé.

Però sí que ho sabia. Ho sabia ell i tota la classe, mestre inclòs. Però jo no me les vaig carregar mai.

Un dia va dir una cosa sense sentit. I jo em vaig posar a riure. Com sempre, vaja. Però aquella cosa em va fer especial gràcia. Devíem tenir 9 o 10 anys, no més. Ja anàvem a l'institut, que quan em veia massa seriosa, em deixava anar el mateix, que no tenia cap mena de sentit, però jo em posava a riure, i ell també.

Vam coincidir a la mateixa classe, a l'institut. Ell estava davant meu a la llista. Anàvem a dinar junts, nosaltres i gent del poble, més grans. Però sempre se'ns feia tard. Jo corria fins a l'institut. Arribava tota vermella i suada, just a temps per entrar a l'hora. Ell sempre arribava tard. Teníem una profe d'història que li posava falta, dia sí, dia també. I ell vinga a queixar-se, de que havia arribat només un parell de minuts tard. A mi no em va arribar a posar mai falta, i quan tornàvem al poble, o amb els meus pares o amb els seus, s'afartava de dir-me empollona.

Feia anys, que no el veia. Ha aparegut, ens hem dit hola, i poca cosa més. Tothom donava per sentat que quan cresquéssim, acabaríem essent família. Però no ho som. Li he preguntat per la persona de la seva família que va sortir 10 o 15 anys amb algú de la meva família, des que érem petits i teníem 9 o 10 anys, fins que ens vam fer grans i ja no ens véiem mai.

Ha esquivat la pregunta i se n'ha anat a treballar. El seu jefe, que estava per allà a prop, ja l'ha mirat malament. I és que aquest noi, el que té, és que xerra amb tothom i s'entretè amb tothom.

Llavors m'han vingut a buscar. I jo he somrigut, recordant-me d'aquelles paraules sense sentit. Perquè, és un secret, però fa temps em vaig registrar en un lloc d'internet precisament amb aquell nom. Simplement, un dia em va venir al cap, necessitava un usuari... i va ser massa fàcil.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Saps, és una història maca aquesta. Una relació especial que dura des que éreu petits, petits. Això dónca gust recordar-ho, segur que apareixen mil anècdotes. Llàstima que hagueu perdut el contacte, amb la gent de l'escola ja se sap.

Lluna ha dit...

Bé, la gent del meu poble no han perdut el contacte entre ells. Sóc jo la que vaig perdre el contacte amb tots plegats. Segurament sigui culpa meva, però en fi.

De totes formes, sí que hi ha algú dels que va anar al cole amb mi amb qui conservo el contacte. Algun dia n'he de fer un post, però sempre ho aplaço, per alguna raó o alguna altra.

Però en Blai era (i és) dels que no sap greu trobar-te pel carrer, dels que sempre et saluda amb un somriure sincer, i amb qui encara puc parlar.