diumenge, 24 de juny de 2007

Retorn (o no)

Vaig agafar les vacances blocaires perquè no volia fer posts d'aquells que no hauria d'escriure, i que després em penedeixo d'haver escrit.

Algun dia m'entendré a mi mateixa, però de mentres hauré de conviure amb els meus altibaixos: ara estic contentíssima, ara tot és dolent, ara tot torna a ser bo... Segurament no sigui massa normal, perquè sovint no hi ha raons, per tot això, o almenys jo no les sé veure (o potser no les vull veure).

Em despertava a la matinada, a les 4 o les 5, i ja no podia dormir més. Quan aconseguia tornar a dormir, llavors al matí no hi havia qui m'aixequés, o m'adormia directament, cosa que no recordo que m'hagués passat mai (ni no poder-me aixecar, ni adormir-me).

Als matins treia el gos a passeig. Li obria la porta i ell es passejava sol. Jo m'asseia a l'esglaó entre la casa i el jardí i mirava a l'infinit. Bé, a l'infinit no. Mirava el groc apagat dels camps, el verd intens dels arbres propers, i el verd apagat de les muntanyes que envolten casa meva. I així em quedava, pensant que no entenia res, i pensant que havia de fer un canvi. Però un canvi, cap a on?

Al cap d'una estona apareixia el gos, venia corrent cap a mi i intentava llepar-me la cara. Els gossos en saben tant, d'aquestes coses...

Un dia va passar de llarg de mi, i quan me'n vaig adonar, estava a la cuina. Va estar a punt de fer-me un estropici amb el dinar... Per sort, vaig arribar just a temps.

Llavors tancava el gos. Li anava donant aquell tros d'embotit que a mi no m'agrada i que s'hagués fet malbé. I ell estava contentíssim. No, si de menjar ja li'n donem, però sempre, sempre, sempre, té un budell buit.

Un dia vaig somiar que es cremava el bosc de casa. Passava amb el cotxe i veia fum. L'incendi només començava. Però no tenia aigua, i començava a trepitjar les flames. Agafava el mòbil i volia trucar als bombers, però... no em recordava del número. Em quedava paralitzada, no trucava a ningú, i acabava cremant tot.

I així vaig passar un parell de dies, una mica aliena al món, intentant pensar què havia de fer per no tenir aquests altibaixos. Bé, per no tenir aquests baixos, que no sabia d'on sortien, però que em fan força mal. O, com a mínim, saber-ne trobar la raó, per intentar solucionar-ho.

Pel camí vaig fer una cosa que feia temps que havia de fer i que em feia una mandra... Més que res perquè ja sabia que seria un desastre. Era una situació de post, seguríssim. Hagués sigut un bon post. Però jo mateixa vaig veure que no estava d'humor per fer-lo, aquell post. Després de fer el que havia de fer em vaig posar molt contenta, un pic en la meva moral, però va tornar a baixar en picat, sense saber ben bé per què. O sí, però segurament no volia reconèixer-ho, perquè sabia que no tenia cap mena de sentit i...

Em vaig prometre que no tornaria fins que no hagués complert uns mínims. Un d'ells, era tornar a cantar al cotxe, ballant i rient, tota sola, només perquè sí. Per això deia que trigaria a tornar, perquè veia bastant difícil tornar-ho a fer en poc temps.

El primer que vaig fer va ser tancar una porta. Tancar-la a algú que ja feia molt de temps que li havia d'haver tancat. Però no ho feia. L'últim cop, em va dir alguna cosa d'aquelles del tipus "ja ens veurem". Ja no era el primer cop que ho feia. El primer cop vaig pensar que era mentida, però no vaig dir res. El segon cop (i ara veig que sóc un coi de borde) li vaig deixar anar que era molt conscient que no, que no ens tornaríem a trobar mai més. Llavors em va dir que sí, que segur, que bla, bla, bla. I, com és molt normal, no ens vam tornar a veure més. Però quedava una coseta, un vincle que no vaig acabar de tancar, perquè era creació meva, encara que la idea fos seva. Al final, però, ho vaig engegar. No sabia si aquest cop em tornaria a dir allò de que sí, que ja ho sé, que ja miraria de fer les coses d'una altra manera o no. En el primer cas, ja estava preparada per passar-ne completament. Aquest cop sí. Però va decantar-se per la segona opció: ignorar-me. I me'n vaig alegrar. Perquè el dia que torni a aparèixer, quan necessiti alguna ajuda, no em sentiré tan culpable quan sigui jo la que l'ignori (sé que això és mentida, però també sé que no s'atrevirà a tornar-me a demanar que l'ajudi, per enèssim cop).

I em vaig concedir un homenatge: vaig arribar a casa i em vaig fer una pizza que hi havia al congelador, i me la vaig menjar amb una fanta de llimona, mentre buscava al canal satélite alguna sèrie que mig em sonés (cosa difícil). I em vaig trobar amb un capítol de "Siete días" que encara no havia vist (cosa rara!) i que, a sobre, era la segona part d'un que sí que havia vist i que m'havia quedat amb les ganes de saber com acabava. Aquí vaig veure que la cosa remuntava i que tot tornaria al seu lloc.

Em vaig recordar de ma mare, i d'una conversa que vam tenir sobre el gos. Em va preguntar si me l'emportava a passeig sense lligar. La resposta era clara: sí. Jo sempre porto el gos sense lligar. Ella em va dir que era valenta. Ella sempre el porta lligat, i si algun dia no el porta lligat, se li escapa. Jo sempre el porto deslligat, que vagi on vulgui, perquè sé que acabarà tornant al meu cantó, encara que li hagi de donar alguna cosa de menjar per tancar-lo. I és que, al pobre, el menjar el venç: veus com dubta si venir o no, però li vas donant menjar, i acaba venint.

Segurament no hauria de ser tan despreocupada i hauria de portar el gos més lligat, vigilar-lo més. Suposo que a la vida real faig exactament el mateix. No m'agrada lligar a la gent, obligar-los a estar-se al meu costat. Però això no vol dir que no m'agradi que s'hi estiguin, al meu costat. I no vol dir que els faci fora. Simplement vol dir que no m'agrada obligar a la gent a fer res que no volen fer, o que no els ve de gust fer. Però llavors m'emporto unes quantes fabes, i de les grosses. Perquè hi ha coses que llavors em saben greu. I sóc conscient que, si deixo el gos lliure, hi ha la possibilitat que s'escapi. I si s'escapa no m'hi puc pas enfadar, perquè al cap i a la fi, li he donat la llibertat de marxar. Però si el gos se m'escapa, llavors em sap greu. Sóc molt pitjor que ma mare. Ella almenys el porta lligat i el pobre gos sap què ha de fer. Jo no el porto lligat, però tampoc vull que s'escapi: li dóno llibertat, però no li'n dono. I em sembla que m'estic embolicant massa.

Vaig tornar a cantar al cotxe després d'un parell d'hores de xerrar i riure amb el noi que és a la vegada el doble de gran i el doble de petit que jo. Però encara faltava un llarg camí per recórrer, abans no tornés per aquí.

Al final el gos se'm va escapar, com era de suposar. L'últim dia, al matí. Va ser culpa meva, ho sé. El vaig deixar anar i em vaig asseure a l'esglaó, mirant el paisatge. Aquell dia havia de marxar tard i m'havia aixecat massa aviat, tot i que, per sort, ja no m'havia despertat a les 4 o les 5 del matí, senyal de que ja havia anat millorant. Al cap d'un moment, el gos va venir, com sempre, va intentar llepar-me la cara, com sempre, i va esperar a que el tanqués, com sempre. Però jo no tenia pressa i li vaig dir que s'estigués més per allà, donant volts. Greu error. Ell va començar a marxar lluny, cada cop més lluny, fins que es va escapar.

El vaig cridar i no em va fer cas, així que vaig anar on ell era, em vaig parar, i molt seriosa li vaig dir que vingués. Va venir amb la cua entre cames, pobre. I jo el vaig agafar del collar i vam anar així, fins a casa. El vaig tancar sense dir-li res, tot i que sempre, quan marxo, li amanyago el cap i li dic unes quantes paraules.

I em vaig recordar de la reflexió: jo el vaig deixar lliure, li vaig dir que no el volia tancar encara, que anés a fer volts. I quan es va allunyar massa, em vaig enfadar. Quan em va veure enfadada, va venir. Però amb la cua entre cames, com demanant perdó. Però jo no m'hauria d'haver enfadat, al cap i a la fi l'havia deixat marxar.

Avui m'he adonat que ja estic bé per tornar, durant la nit de sant Joan vaig "cremar" tots els mals rotllos, però s'hi està tan bé de vacances... Així que torno, estic bé, però... no sé si continuaré uns dies més amb les meves vacances, ara gaudint-ne sense cap mena de "problema".

8 comentaris:

Tirai ha dit...

M'alegro que estiguis bé altre cop! :-)
Tots en tenim d'altibaixos i em sembla que molts , o alguns, tenim bloc (o escrivim, en general) per entendre'ls una mica o per conviure-hi o no sé... però escrivim pels alts i, sobretot, pels baixos segur.
Ah! A mi sempre em passa si em desperto a les 5 o així i em torno a adormir em costa molt llevar-me a l'hora. Suposo que és com si et despertessin quan fa només dues hores que dorms, és com si tornessis a començar a dormir (Bé, és la meva teoria, no sé si és certa)

Lluna ha dit...

Gràcies, Tirai!

Ja ho sé, que molts escrivim pels baixos. Però no em dóna la gana d'escriure pels baixos, almenys no ara. Tampoc es tracta de deprimir el personal!

Suposo que tens raó amb la teva teoria... O potser és que, com que no has dormit bé, llavors tens son...

XeXu ha dit...

Doncs jo em quedo amb la reflexió (o metàfora) del gos. M'ha semblat d'allò més encertada, i als gossos, com a les persones, si els dónes massa llibertat, pot ser que algun dia acabin fotent el camp. No està malament exigir una mica a la nostra gent, cosa que no vol dir portar-los lligats d'una cordeta. Tothom requereix el seu espai, però demanar uns mínims, no és cap pecat, i el més probable és que si tu ja els dónes, ells t'ho donaran a tu, i no caldrà exigir res.

Bé, m'alegro molt de tornar-te a tenir entre nosaltres, de veritat, prèn el temps que necessitis, però almenys ara sabem que estàs bé, o una mica millor que fa uns dies. Això és fantàstic.

perdedodr ha dit...

Gran metàfora, gran post.

lem ha dit...

Bentornada!. I això de les vacances... bufff jo hi estaria tot l'any! :-)

Lluna ha dit...

Metàfora? Nois, si us plau, que jo sóc de ciències! Jo no en sé, de fer aquestes coses! Jo només parlava del meu gos! :-)

XeXu, m'ha fet molta gràcia això de portar-los lligats d'una cordeta. És que m'ho he imaginat (literalment), i m'he recordat dels nens petits, a la guarderia, que van a passeig tots agafats a la corda!

I sí, estic millor que fa uns dies :-)

Gràcies, perdedor.

Lem, jo em referia a vacances blocaires... De les altres, millor no en parlo!

Dan ha dit...

Ep! Que dius? que els de ciències no sabem fer metàfores? Molt millors que les que fan els de lletres, que no les entén ningú!!
;-)

Lluna ha dit...

Home, Dan, no parlava pas per tu, parlava per mi!!!