dijous, 19 de gener de 2006

- Si tens sort, només hi hauràs d'anar un cop. Jo vaig haver-hi d'anar dos cops, perquè qui m'havia de signar el paper no hi era.

- Si tinc sort, només hi hauré d'anar tres cops.

No sé si ho vaig dir en veu alta o si només ho vaig pensar, com sol ser normal en mi. Però jo estava convençuda que amb un sol cop no en faria prou. També estava convençuda que amb dos tampoc.

I allà estava jo. Després de no ficar-hi un peu en molts anys, hi entrava per segon cop aquesta setmana. I malgrat el que havia pensat al principi, estava convençuda que ja seria l'últim. Aconseguiria el paper i me n'aniria cap a casa amb el meu paper.

Però... però he hagut de comprovar que la meva primera impressió va ser la correcta.

Mentre entrava i veia que en comptes d'haver-hi la simpàtica i eficient secretària que em vaig trobar l'altre dia hi havia la que no et donava mai un paper, la que mai sabia res, la que sempre ho havia perdut tot i havia d'esperar a que vingués algú altre (algunes coses no canviaran mai) em vaig adonar que tenia raó: era el segon cop que hi anava i marxaria sense paper. Si tinc sort, el proper cop, que serà el tercer, tornaré amb el paper. I sinó, a resar perquè pugui aconseguir el coi de paper a temps per poder-lo presentar.

I allà estava jo. Davant d'una finestreta. Esperant un paper que sabia que no arribaria. Desesperada. Pensant en els gairebé tres quarts d'hora que havia invertit per anar a buscar el paper. Els tres quarts d'hora que em costaria tornar a casa. Com si no tingués prou feina aquesta setmana, que m'estic tornant mig lela (si és que no ho estava ja) i a sobre perdre una hora i mitja per anar a buscar un paper que m'havien promés que tindria... i que no he aconseguit.

Però llavors se m'ha acudit mirar per la finestra. El que he vist era més petit de com ho recordava. Curiós. I no he pogut evitar somriure. No he pogut evitar fixar-me en una paperera, que fa més de 10 anys que està al mateix lloc. Sembla mentida que ho hagin renovat gairebé tot, però aquella paperera està allà mateix. O potser és una altra d'igual.

M'ha recordat el dia que vaig anar a buscar el certificat amb les notes de la selectivitat. En principi, i excepte per anar a buscar algun que altre paper, l'últim cop que havia de posar els peus allà.

La paperera. Un paper a les mans. Un paper que em donava pas a la carrera que volgués estudiar, fos quina fos. Unes notes penjades a la paret. Gent xafardejant. Gent assenyalant amb el dit. Jo en un racó. Al.liena a tot plegat. Només volia arribar, recollir el paper i marxar. Però havia d'esperar un autobús. M'havia de passar tot el matí per on fos, perquè no tenia cap més forma de tornar a casa.

I de cop se'm va acostar. Algú que encara parlava menys que jo. Algú que només parlava amb dues o tres persones, i encara si els altres li dirigien la paraula primer. Algú que no va fer cap comentari sobre la meva nota de la selectivitat. Algú amb la cara trista, que només havia vingut a veure com els altres estàvem contents. Algú que sabia que no havia d'anar-hi aquell dia, però va voler venir a veure'ns als altres. Algú que havia suspès dues assignatures i l'any següent hauria de repetir.

Fins que va aparèixer ella. Algú que no m'havia dirigit la paraula en els quatre anys que feia que em coneixia. Algú que, després d'aquells dos minuts de dir-me no sé què de que havia tingut mala sort a la selectivitat i que per això no havia tret millor nota, no em va tornar a dirigir la paraula mai més. Algú que es va posar a la conversa com si la persona que parlava amb mi no fos ningú.

- Un moment, que estava parlant amb...

I havia desaparegut. Encara ara no sé com s'ho va fer per desaparèixer tan ràpid.

I la història podria acabar amb: "aquest algú va desaparèixer i no n'he tornat a saber mai més res". Només que seria mentida.

Aquest algú va tornar a aparèixer fa uns anys. No esperava trobar-me a ningú que hagués anat a l'institut amb mi i no em vaig adonar que aquest algú era aquest algú fins que em va donar un paper on hi havia el seu nom. En aquell moment no me'n vaig adonar, però em va dir pel nom. Només podia saber el meu nom si em coneixia d'algun altre lloc. Però em va passar per alt, ni tan sols hi vaig parar atenció.

Com sempre, jo vaig comprovar que hi hagués el nom escrit, que estigués tot correcte. Vaig llegir el nom. Aquest nom... de què em sona? Em va costar uns segons associar el nom amb el record. Quan em vaig girar per cridar aquest algú i preguntar-li què s'havia fet de la seva vida, què feia allà, havia desaparegut. I aquest cop sí que va ser per sempre.

Fins que torni a creuar-se a la meva vida i desaparegui un altre cop. Potser el pròxim cop, el tercer, tindré una mica més de reflexos? O tornarà a desaparèixer? O potser no hi haurà un pròxim cop?

10 comentaris:

Dan ha dit...

Je je. Veig que tot segueix igual. Buff ja et trobava a faltar. Ara sols haure de rellegir el post un parell de vegades per captar els matisos i aprofondir en les parts criptiques!
;-)

estranya ha dit...

Què és el que segueix igual? Ara m'he perdut!

Doncs si rellegeixes tots els meus posts un parell de vegades, em sembla que el teu jefe em dirà que sort que ara tinc feina i no puc escriure massa.

Matisos? Ui, no! No vegis coses on no n'hi ha...

Parts críptiques? Aquest post no ho és pas massa, de críptic. Només una miqueta, quan parlo d'aquest "algú", sense nom, sense gènere, sense res :-)

Dan ha dit...

Algu,... en un lloc.... amb un paper... en un temps...
Riu-te'n dels sudokus
;-)

estranya ha dit...

:-)

Si vols riure amb un sudoku, prova aquest:

http://www.sudoku.4thewww.com/killer_samurai.php

Bé, el post no és tan críptic, diguis el que diguis. Està clar que vull preservar la identitat de l'algú, no sé si per aquest algú o per mi, no ho tinc massa clar. El lloc? El paper? No són difícils d'endevinar. El temps? No parlo d'un temps? :-)

De totes formes, el que importa és la història, no com es diu qui la viu o si està ambientada en un lloc o en un altre. Al cap i a la fi, la Caputxeta Vermella vivia al cantó del bosc, però... importava quin bosc era? Importava si era un bosc d'un país nòrdic o d'un país mediterrani? Importava com es deia la caputxeta? No, veritat? :-)

Dan ha dit...

Aggggggghh! Aquest sudoku killer samurai es inhuma! Monstruos! Homèric.
Ni ho intento.

estranya ha dit...

Si vols saber un secret, jo tampoc l'he provat... Només que m'he guardat l'adreça pel dia que no tingui res a fer, per passar-hi una estona. Ni tan sols he intentat col.locar un número. Perquè sé que si ho intento... tan bon punt hagi col.locat un número ja no podré pensar en res més que en acabar-lo.

Dan ha dit...

Fas bé. Allo es per gent bionica, per androides.
Potser si un dia acabo en una illa deserta... pero hauria d'estar molt deserta!

estranya ha dit...

M'estàs dient androide? :-)

Bé, si acabes en una illa deserta, suposo que no portaràs el sudoku a sobre... I si no el portes, d'algun lloc l'hauràs de treure. I si el treus d'internet... doncs millor enviar un mail perquè et vinguin a buscar, no?

Dan ha dit...

Je je.. No... a no ser que em diguis que l'has fet aquell sudoku.
I a l'illa deserta... dons un sudoko en format paper... allo que es feia servir abans.
Pero jo soc encara fanatic dels encreuats de tota la vida. Ja spas: "decreto del zar"... "yunque de platero" i coses així.

estranya ha dit...

No, no l'he fet, aquell sudoku. Però algun dia el faré. Vaja, que si el faré!

Però al que em referia és que si has de fer el sudoku en format paper a l'illa deserta, o portes el paper a sobre o l'has de treure d'algun lloc. De totes formes, jo els sudokus SEMPRE els faig sobre paper. I normalment, sobre paper de diari. És clar que quan agafo un diari faig el sudoku, els mots encreuats, l'encreuat blanc,... tot el que hi hagi. Bé, tot no. No sé per què, però els autodefinits no m'agraden.

En fi, ho deixo aquí i me'n vaig a dormir, que ja és prou hora i això s'està convertint en una conversa tipus messenger, que diria l'imma.