dissabte, 21 de gener de 2006

Em recordo de tu...

Aquests dies, després de passar-me gairebé cada dia per l'hospital, em recordo d'una persona. Una persona que ho ha d'estar passant molt malament. Una persona que gairebé no té temps de res. Una persona que viu entre la feina i l'hospital. I m'agradaria dir-li alguna cosa. M'agradaria saber com li va. Però no vull molestar. Sé que no m'agafarà el mòbil. Sé que si li envio un mail l'únic que faré serà fer-li perdre temps. I sé que no hi puc anar, perquè no viu a la cantonada de casa, per dir-ho d'alguna forma.

Em recordo de tu... A vegades n'hi ha prou amb una petita cosa. No cal que sigui res de l'altre món. Un hola. Un acudit. Alguna cosa sense massa sentit, però que diu "estic aquí".

Però a vegades és més difícil del que sembla. O potser no, que no ho és, de difícil. Potser ens ho fem nosaltres, de difícil.

Em recordo de tu. Però quan et trobo no et dic res. Per què? Perquè sóc idiota.

Em recordo de tu. I m'agradaria saber com et va. Però no t'ho pregunto mai. Per què? Perquè sóc idiota.

Em recordo de tu. Però no faig cap pas. Per què? La resposta està als dos paràgrafs anteriors.

És una mica com els comentaris dels blogs. Ai, ara em sento una mica Jesulín de Ubrique... Llegeixo blogs, però gairebé mai comento res. Em costa trobar alguna cosa per dir. Bé, i també em costa no posar-me a escriure un post llarguíssim i resumir :-) Però... però em fa gràcia veure com a la compta de correu de l'estranya hi ha un o dos mails. Fa un temps rebia mails de veritat regularment (tot i que no entrarem amb dir quina era la regularitat). Ara el 99% dels mails que arriben són comentaris. Però fan il.lusió. Encara que no diguin res de bo. Encara que només siguin una xorrada. Però aquestes xorrades diuen molt més del que realment diuen. Diuen: M'he passat per aquí i no només he llegit això tan llarg que has escrit, sinó que a més t'he dit hola, et dic que passo per aquí, encara que només sigui de tant en tant.

Un cop arribat aquí rellegeixo el que he escrit. Jo mateixa no entenc res. Tampoc explico el que volia explicar. Està tot barrejat i sense cap ni peus. En fi... però li donarem a publicar igualment. Tot i que no sé per què.

3 comentaris:

solarist ha dit...

A vegades ens falta valor per dir les coses. No diem el que sentim per algun motiu inexplicable: vergonya? por a equivocar-nos? por a mostrar-nos "febles"?...

imma ha dit...

visca la barreja!! vinga ànims.. tots estem ansiosos perquè arribi la primavera... la janis m'està mossegant aaag!!

estranya ha dit...

Només a vegades, solarist? Tinc la impressió que en el meu cas és gairebé sempre. Vergonya? Segurament. Bé, segur al 100%. Pot a equivocar-me? També segur al 100%. Por a mostrar-me feble? Ui... en aquest blog ja m'hi mostro bastant, em sembla. De totes formes, segueixo dient el mateix: sóc idiota. I em dóna la impressió que ho seguiré essent tota la vida.

Jaja! Imma, m'has fet riure molt! I vigila amb la janis!