dissabte, 21 de gener del 2006

- Hola.
- Hola. Ostres, feia temps que no apareixies per aquí.
- Sí, però ja saps que jo sempre hi sóc.
- Sí, ja ho sé. Sempre aquí, vigilant-me...
- No serà tant.
- I... a què has vingut?
- Ho saps molt bé.
- Ah, sí?
- I tant!
- Doncs ara no hi caic.
- No hi caus o no hi vols caure?
- Crec que no hi vull caure.
- Què faràs?
- Què vols dir, que què faré?
- Per què li has dit que sí?
- Per què no hauria d'haver-ho fet?
- Perquè no vols?
- No ho sé, què vull.
- ...
- No, ho dic de veritat, no ho sé, què vull.
- N'estàs segura?
- Sí.
- Però...
- Però res, és que no ho sé. Bé, tinc clar que hi ha una cosa que no vull.
- Aleshores, si no la vols, per què has dit que sí?
- Perquè sóc idiota?
- No em serveix la resposta. Per què has dit que sí?
- Perquè sóc idiota :-)
- No és una cosa que te l'hagis de prendre en broma.
- I com me l'he de prendre, si no me la prenc en broma?
- Seriosament?
- I com vols que m'ho prengui seriosament? Si m'ho prengués seriosament... va, és igual.
- No és igual. Digues.
- Si m'ho prengués seriosament seria molt trist.
- Però fent bromes dolentes no serà menys trist.
- Almenys somriuré.
- Ja m'has canviat de tema. Encara no m'has dit per què has dit que sí.
- No ho sé.
- ...
- D'acord, sí que ho sé.
- ...
- Em sento culpable.
- Per què?
- ...
- Per què no m'ho vols dir?
- Perquè em diràs que no m'hi he de sentir.
- I aleshores, per què t'hi sents, si saps que no t'hi has de sentir?
- No ho sé.
- I què faràs?
- No ho sé.
- No havies decidit que diries que no?
- Sí.
- Aleshores?
- No ho sé.
- ...
- D'acord, sí que ho sé. No és el que vull. No em convenç gens ni mica. Però és la meva única opció.
- La teva única opció? Si que ens posem tràgics!
- No, no volia dir això. Però ja m'entens.
- Massa que t'entenc.
- ...
- I per què no lluites pel que realment vols?
- No sé, el que vull.
- Canvio la pregunta: per què no lluites per una cosa en la que sí que creus? Per què no lluites per una cosa que, almenys en un principi, sí que et convenç?
- Perquè la batalla ja la tinc perduda abans de començar.
- Com ho saps?
- Ho sé.
- No pots saber-ho.
- Però m'ho puc imaginar.
- Però imaginant-ho no sabràs mai la veritat.
- Ho sé.
- Aleshores, per què no ho intentes?
- Perquè em bloquejo.
- Et bloqueges?
- Sí, el meu cap deixa de funcionar i sóc incapaç d'intentar-ho.
- Segur que si creus en tu mateixa, pots.
- No ho crec.
- Només cal intentar-ho.
- Però no depèn de mi.
- Depèn de tu el fet d'intentar-ho amb totes les teves forces.
- Però...
- I intentar-ho amb totes les forces és creure que ho aconseguiràs.
- Però tinc molt clar que no tinc cap possibilitat.
- Si creus que no en tens cap, segur que no en tens cap. Si confies en tu, segurament ho aconseguiràs.
- No ho crec.
- Aquest és el primer pas per no aconseguir-ho.
- Bé, doncs ja que no ho aconseguiré...
- Saps que no és el que vols.
- Ho sé.
- Saps que no volies dir que sí.
- Ho sé.
- Aleshores, per què ho has fet?
- No ho sé.
- Sí que ho saps.
- Potser sí.
- I ara què faràs?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No.
- Segur?
- Quan arribi el moment, veuré què faig.
- I no hi aniràs ja amb una decisió presa?
- No. És que no sé què vull.
- Jo crec que sí.
- Bé, i si ho sé, quina importància té?
- Això ho has de decidir tu.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Dialegs amb la consciencia?
Jo en tinc bastants de semblants.

Anònim ha dit...

Sí, dan, si busques pel blog en trobaràs més d'un. Ara feia temps que no n'escrivia cap. És clar que converses amb el meu pepito grillo en tenia unes quantes...

Anònim ha dit...

Pero mai se'n treu l'aigua clara. A la propia consciencia no se li pot prendre el pel. Se n'adona de seguida.
L'unic que he aconseguit es pactar una treva. O m'ha deixat per impossible.

Anònim ha dit...

Sí, ja ho sé, és un rotllo discutir amb tu mateixa. Sempre hi surts perdent! O sempre hi surts guanyant, depenent de com ho miris.

I no, no em puc prendre el pèl a mi mateixa :-(

Com t'ho fas per pactar una treva amb la teva consciència? Perquè la meva no sé com s'ho fa, però sempre té raó :-(

En fi, vaig a consultar-ho amb el coixí...

Anònim ha dit...

Li donc la rao..., pero faig el que vull (o puc).
I com la consciencia ja em coneix, no discuteix massa, total...

Anònim ha dit...

La meva de tan en cuant es queixa pero no arrivem mai a tenir aquests dialegs tan llargs, una de les dos sempre es cansa abans... Veu asa, hauria de estar fent pintura ,pero estic aqui i de moment no m'ha dit re...sssht...

Anònim ha dit...

Ui, doncs la meva em sembla que es queixa massa i que sempre té massa ganes de xerrar :-( I, és clar, si ella no es cansa, jo tampoc...

Anònim ha dit...

ais aquests diàlegs.. més d'una vegada els he viscut, i espero seguir-los tenint: són la nostra rèplica, l'altre visió de les coses, la nostra balança particular.. i crec que són necessaris per molt pesats que puguin ser ;)

Anònim ha dit...

Sí, són pesats, i mai s'acaben... però també van bé :-) Jo espero tenir-los molt de temps. I espero escriure'n molts més. Perquè és quan els escric que realment m'aclareixo una mica més. O no.