dimarts, 24 de gener de 2006

No hi ha res més contagiós. Ni tan sols els badalls.

No sé en quin moment vaig començar i no vaig poder parar. Dilluns al matí? Deuria ser això. Deuria ser el nen (o la nena) de les formiguetes del "No somos nadie". Cada matí, mentre vaig amb el cotxe, intento tenir l'M80 a les 7 en punt per sentir el/la nen/a de les formiguetes. Llavors la canvio, perquè no m'agrada que la radio em parli en castellà. Però aquell/a nen/a sempre em fa somriure. A vegades només un moment... a vegades un somriure que pot durar molt.

I és que és difícil d'explicar amb paraules. Però a la que comences a somriure i mirar-te la vida amb un somriure, no és que no puguis parar: és que el somriure va creixent i creixent i no se'n va.

I quan un somriure no se'n va ni quan et trobes en un cas com el que m'he trobat avui... doncs és que trigarà a marxar. I me n'alegro. Tot i que no sé pas per què ha aparegut el somriure a la meva cara.

El fet és que arribes a un lloc i una persona que no saps ni com es diu (ni ella com et dius tu) s'ha recordat de tu. Com que tens el somriure a la cara, li dediques un somriure. Com que el somriure és contagiós, ella somriu. I com que ella somriu, et contagia a tu i encara somrius més que fa un moment.

Llavors arribes a treballar i et trobes algú a la porta. Li dius hola amb un somriure. La seva cara canvia i es transforma en un somriure. I t'adones que el teu somriure creix i creix.

Va passant el dia. El somriure va creixent. I és una cosa que no pots explicar amb paraules. Simplement, creix, creix, creix...

Fins que t'adones que t'acabes d'enfadar amb algú per ser impresentable. Però fins i tot li veus el cantó bo. I el teu somriure segueix creixent. I el vols compartir. Però per compartir el somriure, perquè rigui tothom, has de donar un somriure. I els somriures no es poden escriure amb paraules. S'han de veure.

M'agrada com queda el blog, amb aquest somriure aquí a dalt de tot. Però no es pot quedar així per sempre. Bé, sí que es podria quedar així, però no em dóna la gana. Tot i així, aquest somriure és difícil de superar. Per més que em posi a escriure, a dibuixar o a fer el que sigui, res serà millor que aquest somriure. Així que clicant aquí sempre es podrà veure el somriure. Bé, no només clicant aquí. En un intent de fer somriure a tothom, que és el que ara mateix m'agradaria més, i en un intent de fer-me somriure a mi, canvio el meu roser groc per la cara somrient.

No ha sigut fins que he pujat al cotxe (oh, el meu lloc per pensar preferit) que m'he adonat que se m'ha concedit un altre dels meus desitjos. Ara ja només em falta la saviesa, perquè amb aquest optimisme tinc tot el valor que em fa falta. Ha sigut llavors quan el meu somriure s'ha fet encara més gran. Perquè m'he adonat que encara crec en la màgia. En la màgia dels Reis. En la magia en general.

Encara no sé per què ric tot el dia. No, no m'he pres res. Només tinc una pregunta:

Somric perquè crec en la màgia? O crec en la màgia per què somric?

La veritat, tampoc m'importa massa. Sempre que continui creient en la màgia. Sempre que continui somrient. Sempre que em pregui les coses amb aquest optimisme. D'on ve? I a qui li importa?

5 comentaris:

Anonymous ha dit...

Els somriures tenen l'estranya capacitat de contradir les lleis matemàtiques: quan més somriures regales als altres, més te'n queden per seguir repartint. Que sigui així per molts anys!

txepph

imma ha dit...

ben fet!!!!

estranya ha dit...

Sí, txepph, tens tota la raó. I no sé com t'ho has fet per resumir el que jo he dit en 3 línies, quan jo ho he fet en... no sé quantes! Jo també espero que durin, aquests somriures.

Gràcies, imma!

Viatger ha dit...

Hola Extranya, tot i que et segueixo sovint, crec que mai t'he deixat comentaris, pero ara t'en deixo un:
No se si saps que esta circulant un meme de 5 manies i m'ha tocat fer-lo i també necessito 5 blocs on passar-ho i he pensat en el teu. Per tant, ho sento, t'ha tocat !!

estranya ha dit...

Hola viatger.

Sí, ja havia vist el meme de les manies...

El contesto d'aquí a una estoneta :-)