dijous, 26 de gener de 2006

Meme de coses rares (o el que sigui)

Ja fa uns dies que el veig córrer per la blogosfera... Si fins i tot se'm va passar pel cap fer-lo sense que ningú m'ho hagués demanat. Però llavors vaig veure que altra gent ho feia i no em vaig voler copiar. Però finalment el viatger m'ha "convidat" a fer-lo. I jo... Bé, jo encara no sé què hi posaré, però el faré a la meva manera. És que això de trobar-se les pròpies manies és difícil. I tampoc tinc massa clar què és el que s'ha de posar... què val i què no.

Començaré per un que em treu de polleguera, i és que quan condueixo per una carretera estreta (com la que va cap a casa, per exemple) i em ve un cotxe de cara (que sempre es sol creuar amb tu en el lloc més estret, segons Murphy), a mi l'únic que se m'acudeix és tancar els ulls just quan els dos cotxes es van a creuar. I jo que sempre em dic: "Però tu ets idiota o què?" A qui coi se li acudeix tancar els ulls mentre va conduint? I jo ho intento: "Va, avui no tencaràs els ulls". Però no sé per què, sempre els acabo tancant, com si els cotxes anessin a xocar i els tanqués per no veure-ho. Però si estic conduint! Com puc tancar els ulls?

Seguiré amb els macarrons. Bé, no només amb els macarrons. Però comencem pels macarrons. Quan menjo macarrons, sempre ho faig de la mateixa manera: cada cop que n'agafo, n'agafo exactament dos. Ni tres, ni un. Dos. Només me'ls menjo de dos en dos. Bé, si fossin molt petits, potser ho faria de tres en tres, però en general, només de dos en dos. I es tracta d'una espècie de joc: a veure si aconsegueixo menjar-me'ls tots de dos en dos. O sigui, que guanyo si el número de macarrons del plat és parell i perdo si és senar. Sí, ja ho sé, estic com una xota, i encara estic al principi del meme... Però, en fi, el fet és que ho faig amb gairebé tots els tipus de menjar. Si tinc un menjar barrejat (jo què sé, carn amb patates) decideixo una proporció abans de començar (per exemple, un tall de carn i dues patates) i em menjo tot el plat seguint la mateixa proporció: un tall de carn, dues patates, un tall de carn, dues patates. Imperturbable. Sóc incapaç de perdre el ritme. Ho he de fer així. I he d'intentar que la carn em duri tant com les patates, que s'acabin al mateix temps.

Per continuar, us parlaré del joc de les matrícules. Realment, entre això dels ulls, això del menjar i això de les matrícules, avui estic explicant coses que no sap ningú (i que em sembla que em podrien portar directament al manicomi...) Bé, parlava d'això de les matrícules. Quan vaig en cotxe, m'acostumo a fixar bastant en les matrícules. I cada cop que veig una matrícula, faig el mateix: separo el número de la matrícula en dos números de dues xifres, els sumo i llavors factoritzo el resultat. Per exemple, si em trobo amb la matrícula 4321, faig 43+21= 64 = 2^6. Però, no contenta amb això, faig variacions. Si, per exemple, em trobo amb un cotxe com el que m'he trobat avui, que tenia per número 3344, no faig 33+44=77=7*11. No! Això mai! Com que l'11 és un factor de 33 i 44, el que faig és guardar-me l'11 i llavors fer 33/11=3, 44/11=4 i 3+4=7, que és primer, i li he d'afegir l'11 que he tret. Que estic sonada? Bé, si no veig cap més cotxe, el joc continua... Però això ho deixaré per algun altre dia, que amb la primera part del joc ja n'hi ha prou!

Seguirem amb les escales. Que què els passa a les escales? Ai, mare... Doncs que quan les pujo, sempre he de pujar l'últim esglaó amb el peu dret. I quan les baixo, sempre he de baixar l'últim esglaó amb l'esquerre. De forma que si l'escala té un nombre parell d'escalons, la pujo i la baixo sempre amb el mateix peu a cada esglaó. El problema ve quan una escala té un nombre senar d'esglaons. Perquè, a l'hora de pujar-la, l'hauria de començar a pujar amb l'esquerre, però si començo per l'esquerre, llavors arribo a dalt malament. En aquests casos sempre començo malament, per acabar bé. És per això que em conec gairebé totes les escales per on passo: no sé quants escalons té cadascuna, però sempre sé si en tenen un nombre parell o un nombre senar. Només cal que les hagi pujat o baixat una vegada. És per això que quan un dia vaig parlar de les escales de la Catedral deia que estava pràcticament segura que eren un nombre parell. Perquè sempre les pujo de la mateixa manera i començo i acabo bé. Però les escales no són el meu únic problema amb els peus. Hi ha coses que les he de trepitjar amb un peu, llocs per on he de passar, sempre trepitjo les mateixes coses amb el mateix peu... Però és que el post se m'està fent molt llarg. Potser un altre dia...

Més manies, costums... Bé, una que suposo que no és tan rara. Cada cop que agafo un llibre, abans de llegir-me'l, el primer que faig és anar al final de tot i llegir-ne la última frase. No sé per què ho faig. I tampoc em diu el final del llibre. Però és un costum que tinc agafat i sóc incapaç de començar un llibre si no n'he llegit la última frase. Coses de la vida.

Més manies? L'ordre. Sí, sóc una desordenada (aparentment). Sí, ho tinc tot ara per aquí ara per allà i ningú sap trobar les coses, perquè diuen que estan desordenades... il.lusos! Si algú entra als meus dominis i agafa un bolígraf, escriu alguna cosa i el torna a deixar exactament on estava... segur que me n'adono. Perquè, malgrat que tot estigui "desordenat", en realitat té un ordre intern que només veig jo. I veig que està en un lloc que no li correspon. O amb una inclinació que no li correspon. O... O qualsevol altra cosa.

I aquesta de l'ordre em recorda els diners. Els bitllets sempre els he de portar de la mateixa forma: de cares cap a on obro el moneder, i del dret. A més, han d'estar estrictament ordenats, de més petit a més gran. Me n'he adonat avui, quan he anat al caixer a buscar diners per... bé, el post s'està fent molt llarg, un altre dia ho explico. O potser no. Bé, doncs el caixer m'ha tornat uns quants bitllets i alguns estaven d'una cara, els altres d'una altra, els uns cap amunt, els altres cap avall. Ui, això ha sigut bastant xocant per mi: com podia donar un caixer uns diners tan mal ordenats?

Em sembla que ja m'he passat de les 5 manies. I jo que pensava no arribar-hi! I em sembla que ja m'ha tornat a sortir un post massa llarg. I encara m'he deixat les manies/costums típiques en mi, que no repetiré per no fer-me pesada. I d'altres que encara no he explicat, però per avui ja n'hi ha prou. I bé, segur que també n'hi ha moltes que jo no em veig... Però per avui ja n'hi ha prou.

No passaré el meme a ningú. Per què? Doncs perquè a mi m'ha agradat fer-lo, i de fet em feia gràcia fer-lo, però no a tothom li fa gràcia rebre els memes (ja ho vaig veure amb el meme musical que va passar fa temps per aquí). I bé, si "només" l'he de passar a cinc persones, podria ser que em deixés algú que el volgués respondre i que l'enviés a algú que no el vulgui respondre. A part, aquestes cadenes exponencials mai m'han agradat. Perquè, és clar, comença 1 persona. Però a partir d'ella ja són 1+5=6=2*3 persones. A la següent iteració, 6+25=31 (primer, aquest és dels bons! :-)) persones. I ja no sé si continuar, perquè segueix 31+125=156=2^2*3*13. Així que deixo la invitació aquí, per qui la vulgui respondre. Si algú vol explicar les seves manies en un post, endavant. Em farà gràcia llegir-lo. Si algú em vol deixar les manies com a comentari, endavant. També em farà gràcia llegir-lo. I si algú no vol explicar cap de les seves manies... Doncs endavant. Em faria gràcia llegir-les, però tampoc obligaré a ningú a fer-ho. Al cap i a la fi, jo m'ho he passat pipa fent el post. I... i bé, també m'he quedat descansada d'explicar totes aquestes coses. Així que... ho passo a qui el vulgui respondre.

9 comentaris:

Viatger ha dit...

Deu n'hi do extranya, ja m'imaginava que seria sorprenent el teu meme, pero t'has superat !! Realment , si el que dius es veritat, ets molt "extranya" , eh!

estranya ha dit...

Gràcies, Viatger. Però, per què no hauria de ser veritat el que dic? No sóc un personatge inventat. El que dic és veritat.

imma ha dit...

més que estranya ets divertida :P.. n dia haurem de dinar macarrons juntes! ejejeje

estranya ha dit...

Gràcies, imma. Crec que encara mai ningú m'havia dit que era divertida, cosa preocupant amb els anys que fa que corro per aquest món.

Què dius dels macarrons? Que també te'ls menges d'alguna forma rara? Ai, és que tot ha de tenir un ordre i una lògica i si no en té... i, és clar, el menjar també.

erakkia ha dit...

uf, mega post....

SAps? els macarrons son el meu menjar preferit, sobreto els que cuina ma mare (amor de filla potser) amb sofregit de ceba, tomaquet i... tonyina!

Zincpiritione ha dit...

De llarg, el millor Meme de tota la blogosfera!!!!!!!

Zinc, rient mooolt

estranya ha dit...

Sí, erakkia, mega post... I encara me'n vaig deixar. Però és que em vaig cansar d'escriure.

Ja saps què faria, no, amb els macarrons de la teva mare? Dos macarrons, dos macarrons, dos macarrons, tonyina, dos macarrons,... Segur que estan molt bons!

Gràcies, Zinc. Jo no crec que ho sigui, però m'alegro que t'hagi fet riure (espero que riguis amb mi i no de mi...)

Myrddin ha dit...

Déu n'hi do, quin reguitzell de costums estranys... alguns d'ells em recorden als que tenia quan ere més peque, per exemple, el de creuar un pas de zebra trepitjant només les bandes blanques, o per exemple repassar totes les matrícules dels cotxes que veia buscant nºs especials, com ara 0000, o 1234, etc.

estranya ha dit...

Serà que encara he de créixer :-)

Com, que les bandes blanques dels passos de zebra no es trepitgen només amb l'esquerra?

El 0000 no és especial: no té joc. El 1234 és massa simple per seguir el joc de les matrícules. I el 6+17=23, s'acaba de seguida :-(