diumenge, 1 de gener del 2006

Més del mateix

No li trobo sentit al cap d'any. No li trobo sentit a la gran festa que es munta tothom. No li trobo sentit als missatges a les 12 de la nit de gent que només et diu alguna cosa el dia de cap d'any i la resta de l'any et giren la cara o miren cap a una altra banda quan els intentes dir alguna cosa. És per això que em vaig quedar sola a casa. És per això que, després de portar molts dies sense anar a dormir més aviat de les 12 cap dia, ahir a les 11 vaig tancar la paradeta i me'n vaig anar a dormir. Ningú se'n va adonar. Però és la meva proposta. Cadascú que pensi el que li doni la gana. És la meva opció.

Em nego a anar amb un somriure a la boca, fent l'hipòcrita. De fet, tampoc en sé. Si estic contenta, estic contenta. I si no ho estic, doncs no ho estic. Hauria de ser més diplomàtica. Però ho sento: no em surt de dins. No fa massa, algú, dins del seu anonimat, em va dir que era una amargada. I si ho sóc, què? No penso estar contenta i feliç només perquè el calendari diu que avui canviem l'any. És estúpid. Per què he de començar a enviar sms o a trucar a gent per qui demà deixaré d'existir un altre cop fins al 31 de desembre? O fins a Nadal? Amargada? Doncs prefereixo ser amargada que hipòcrita. Prefereixo ser rara que cel.lebrar coses en les que no crec.

I total, què porta el 2006? Doncs més del mateix. Bons propòsits? I una merda! (Puc dir merda, és el meu blog, i a qui no li agradi, doncs que no ho llegeixi). Com ja va pronosticar l'Anna, els bons propòsits no es compleixen mai. I el meu únic bon propòsit ha durat... menys de 10 minuts? Sóc un cas, però d'altra banda ja ho sabia.

I la vida continua de la mateixa manera que era ahir. El 2006 simplement és una continuació del 2005.

Un nen que t'agafa de la mà i et diu que li expliquis un conte.

Una nena que estira els braços i et diu que vol anar a coll.

Una nena que riu quan comences a fer el tonto.

Un "nena, hauries de portar més marxa", que es tradueix per "nena, que rara que ets, ja podries sortir per cap d'any".

Un "i ni tan sols els raïms?". No, ni tan sols els raïms. Al cap i a la fi, tampoc hi trobo sentit.

Un "hola, noia, com va tot?" Un "em va agradar molt el que ens vas explicar, no sabia que feies coses d'aquestes". I un somriure, perquè aquesta persona sap qui sóc, com em dic, a què em dedico... i jo ni sé com es diu, ni qui és, ni d'on ha sortit. Ni per què ve a casa i saluda a la meva família i semblen tan amics. Després, quan no em vegi ningú, li preguntaré a ma mare.

I un matí d'aixecar-se aviat i estar davant de l'ordenador. No, no està bé. Aniré a llegir una estona, que això de l'ordenador no és bo per la salut.

Per cert, ahir vaig fer el millor sopar de tot Catalunya: un plat de verdura i dues mandarines. No el canviaria per cap altre sopar. Mai sopo massa. I no penso canviar-ho perquè algú digui que el 31 de desembre s'ha de sopar molt i coses bones.

Bon any a tothom, pels que això tingui algun sentit.

I més del mateix pels que sigueu com jo (si és que hi ha algú, és clar!)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Anims! que ja s'acaven les festes i tots podrem tornar a ser normals (o amb la fantastica anormalitt habitual)
No mes somriures, no mes regals, prou anuncis de CD's, no mes menjars impossibles de pair....
De totes maneres, bon any nou, Estranya
;-)

Anònim ha dit...

Ui, Dan...

A mi m'agrada somriure. Però no somriure amb hipocresia. M'agrada somriure perquè jo vull somriure, perquè m'agrada trobar-me algú, però no perquè és cap d'any i representa que tots hem d'estar contents, feliços i tot el demés.

M'agrada fer regals. M'agrada veure la gent quan els obre i li agraden. Però no m'agrada obrir un regal i veure que és el típic regal que se li fa a una noia de la meva edat, que a qualsevol li faria molta gràcia, però que jo no el faré servir mai. I que qui m'ho ha regalat sigui algú de la meva família, que ni tan sols s'ha adonat que jo no faig el mateix que qualsevol altra noia.

Anuncis de CD's? Deu fer més d'un mes que no engego la tele. No fan anuncis de joguines, per aquesta època?

Menjars impossibles de pair? Jo, per sort o per desgràcia, no n'he fet cap. És la meva opció. Sí, he estat en dinars, però m'he escaquejat de menjar massa i ningú se n'ha adonat. No he agafat cap empatx en les últimes dues setmanes. Com m'ho he fet? Doncs com sempre, passant desaparcebuda, essent invisible, i ningú se n'adona.

Anònim ha dit...

sé que fa temps que no passo per aqui, xo igualment et desitjo bon any nou!! Tot i que cada dia sembli igual al anterior, avui es igual k ahir i potser igual que demà. Les festes ens les montem nosaltres, i jo prefereixo fer festes quan jo vull que no pas quan mo manen. En fi... les festes s'han convertit en obligacions... Prefereixo fer regals, estimar, ser feliç, sombriure i ser agradable quan vull i quan realment ho soc, no quan "toca".
Vinga vinga, bon dia 1 de gener!

Anònim ha dit...

Gràcies, erakkia!

Anònim ha dit...

algun dia ho faré això d'anar-me'n a dormir a les 11 de la nit, algun dia.. quan sigui prou valenta per enfrontar-me als meus propis desitjos..

abraçades ;)

Anònim ha dit...

Ai, aina, no sé si és valentia o covardia, això d'anar a dormir a les 11.

Avui em sento molt covarda. I no sé si ho he de ser o no. Però això ja és un altre tema.