diumenge, 29 de gener de 2006

No ens assemblem en res?

Avui ploraves. No sabia com fer-te riure. Jo sóc la seriosa. O la seriosa ets tu? No ho sabré mai.

Tothom em diu el mateix: "No us assembleu en res". Suposo que a tu et diuen el mateix. I al final m'ho vaig acabar creient. Però la gent no té raó. Jo ho sé. I sé que tu ho saps.

Quan érem petites, a la gent del nostre voltant no els va costar massa decidir que una era la "guapa i tonta" i l'altra la "lletja i intel.ligent". No tenien raó. Però jo em vaig cansar de sentir que eres tan guapa, que a veure si feia com tu, a veure si em deixava els cabells llargs, a veure si em vestia bé, a veure... I tu... tu et vas cansar de sentir que aquella nena més petita que tu era més intel.ligent. Jo estava farta de tu i de la teva bellesa. I alguna cosa em fa pensar que tu també estaves farta de mi. Perquè, siguem franques, ni tu ets tan guapa, ni jo sóc tan lletja, ni tu ets tan tonta, ni jo sóc tan intel.ligent. Jo ho sé. Tu ho saps. I crec que amb això ja n'hi ha prou.

I així vam créixer, envoltades de tòpics. És que sou com un ou i una castanya. L'alta i la baixa. La prima i la grassa. La pija i la deixada. La rossa i la morena. La blanca de pell i la morena.

Però també hi ha la seriosa i la seriosa. La callada i la callada. La que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa i la que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa. No ho veu, això, l'altra gent?

Avui parlaves de que te n'aniries a viure sola. I jo he parlat. T'he dit: "Home, si vols companyia..." Hi havia més gent. Jo ho he dit en broma. Però saps que no només ho deia en broma. Però ningú m'ha fet cas. Ni tu, ni la resta de gent que estava al meu voltant. No sé si no m'heu sentit (ho dubto) o si simplement m'heu ignorat. El fet és que no hi he tornat. Era una broma. Però...

Encara no sé com vam acabar anant juntes de rebaixes. De fet, encara no sé qui em va convèncer d'anar de rebaixes. I allà estàvem:

- He vist un jersei molt maco.
- Jo també.
- El que he vist jo està cap allà.
- El que he vist jo també.
...
- Mira, és aquest.
- ...
- No dius res? Que no t'agrada?
- És el mateix que havia vist jo.
- Va... no fotis.
- Doncs sí.
- Bé, així mirem la talla i...
- És una L.
- A mi m'anirà bé.
- A mi també.

Em va sorprendre molt. Les dues fixant-nos en el mateix jersei. Semblava impossible. Però no ho era.

Al final me'l vaig quedar jo. És injust. A tu t'hagués quedat molt millor. Com tot. Però vas dir que no te'l compraries pas, ni tan sols si jo no me'l comprava. Així que me'l vaig comprar.

He deixat de fer cas a la gent que diu que som els dos extrems. Tu i jo. Jo i tu. Com més parlo amb tu, més m'adono que ens assemblem. I molt. Com més em parlen de tu, més m'adono que som diferents.

Avui ploraves i m'adonava de com són de diferents les nostres vides. Una i l'altra, dos camins diametralment oposats. Oposats? No, no són oposats. Hem vingut per camins diferents. Jo avui no ploro. Les nostres situacions no són exactament les mateixes. Qualsevol persona en diria que les nostres vides no s'assemblen en res. Però avui, mentre estaves davant meu, he vist que, malgrat tot, estem allà mateix. Hem arribat per camins diferents. Molt diferents. Però hem arribat al mateix lloc. Jo ho sé. I estic convençuda que tu també ho saps.

No ens assemblem en res?

Jo crec que sí, que ens assemblem. I molt.