diumenge, 22 de gener de 2006

M'agradaria...

Diumenge a la tarda. Al començar la tarda feia sol. Ara ja és ben fosc. Miro per la finestra de casa. No hi veig res. Si m'aixequés veuria les llumetes d'un poble que hi ha una mica més enllà. Aquestes llums i la llum d'una casa que hi ha al mig del bosc són les úniques llums que es poden veure des de casa als vespres, mirant en direcció nord. La resta és tota bosc, muntanya, camps...

Hi ha gent a qui no li agrada. Hi ha gent que han de viure a la ciutat. Jo estic bé així, malgrat que sé que, si algun cop marxo de casa, no podré permetre'm viure en una casa com la que visc. Sé que hauré d'anar a viure a la ciutat, cosa que no em molesta massa, o una cosa molt pitjor: a un poble de mida mitjana. Això sí que m'agradaria evitar-ho. I ho dic per experiència, perquè ja hi he viscut. Jo prefereixo els extrems: o l'extrem d'ara (una casa aïllada i sola, pràcticament sense veïns) o l'altre extrem (una ciutat gran, o mitjanament gran). Però molt em temo que si algun dia marxo m'hauré de conformar a trobar alguna cosa en un poble mitjà, que serà l'únic que podré pagar.

Per què m'enrotllo i m'enrotllo i m'enrotllo amb coses que ara mateix no venen al cas?

Ara mateix m'agradaria tornar unes hores enrera en el temps. Sí, ja ho sé, això és impossible. Però m'agradaria tornar enrere i mirar el mòbil més aviat, per veure el missatge a una hora a la que encara hi era a temps. I, sobretot, m'agradaria haver dit que sí a la proposta. Per què? Doncs perquè em quedo a casa per una determinada gent. Em quedo per treballar. I ara m'adono que ja són més de les 7, encara m'he de posar a treballar, i la gent que estava aquí han aprofitat un moment en què jo estava despistada per marxar sense dir adéu. Ara mateix tornaria al passat i marxaria. Total, per què m'hauria d'haver quedat? Per la feina que he arribat a fer? No. I per la gent que era aquí? Em sembla que no val pas la pena.

Però tornar enrere en el temps no seria el que més m'agradaria. Sé que a vegades sóc una mica repetitiva (bé, no només a vegades). Sé que a vegades escric xorrades (bé, no només a vegades). Sé que el que escric no sol estar massa bé (i no només a vegades).

M'agradaria ser insistent, fins arribar a ser pesada. Sí, ho sento. No és que tiri la tovallola sempre. Quan m'he de tancar a resoldre algun problema, quan he d'aconseguir superar-me a mi mateixa, sóc insistent fins a esgotar-me. Encara recordo aquella nena que sempre arribava última a les competicions, però malgrat tot, es passava 4 hores entrenant cada dia. Fins que seguia arribant última, però aconseguia superar la seva marca. O aquella nena que al final va trobar un esport on no sempre arribava la última. I llavors es va posar a entrenar i entrenar fins que va aconseguir superar-se a si mateixa. Però m'agradaria ser insistent quan es tracta de persones. Perquè a la que sento un "no" o em penso que la resposta serà "no", doncs ja abandono.

M'agradaria saber què dir. M'agradaria no quedar-me parada pensant què he de dir. M'agradaria. M'agradaria...

M'agradaria tenir les coses clares, per saber en què he d'insistir. Però no, el problema és que em sembla que les tinc massa, de clares. Coincidència rere coincidència. M'agradaria saber quin sentit tenen totes aquestes coincidències. M'agradaria saber si són això, coincidències, o si simplement són coses a les que no se'ls ha de donar importància. M'agradaria que la gent no es dediqués a posar coses esotèriques per internet, com la compatibilitat de bioritmes. Bé, qui vulgui pot provar la compatibilitat amb l'Estranya que va néixer el 4 de novembre del 2004 :-) Al cap i a la fi, això dels bioritmes són una tonteria.

També m'agradaria recuperar la concentració. Fa un temps que estic molt despistada. No ho sé, estic com dispersa, no sé què em passa.

Però, per damunt de tot, i després de tot el rotllo, m'agradaria escriure el que realment volia escriure quan he posat el m'"agradaria" al títol. Vaja, si encara hi ha algú que llegeix, quan arribi aquí i vegi que tot el que hi havia abans era un preàmbul del que realment volia escriure... em sembla que deixarà de llegir de cop i tornarà un altre dia. I farà bé. O no. Però jo ho volia escriure. Per mi. Pel que sigui. Si algú ho vol llegir, bé. I si ningú ho llegeix, doncs jo ho hauré escrit, que és el que volia.

Ja que sóc incapaç de dir les coses, ja que em bloquejo, ja que sóc un cas com un cabàs, m'agradaria ser capaç de comunicar el que vull comunicar d'alguna forma. M'agradaria ser capaç d'escriure un text. D'un text que arribés on ha d'arribar. És clar que fer-lo arribar també seria difícil. M'agradaria ser capaç de fer-ho, d'aconseguir escriure les paraules que calen. De saber com escriure-les. De saber el que he de dir. De la mateixa forma que no sé què he de dir en "directe", saber què he de dir en "diferit". I ser capaç d'escriure-ho. Amb el cor a la mà. Però en sóc incapaç. Sóc incapaç de fer-ho. Sóc incapaç d'arribar a qui vull arribar. No sé amb quina intenció. Bé, crec que sí que ho sé. Però sé que les meves paraules es podrien malinterpretar. Jo potser ho faria. Però... però, de fet, tampoc sóc capaç de transmetre el que vull. Ni en directe ni en diferit. I això que m'agradaria!

2 comentaris:

Dan ha dit...

Segur que saps perfectament el que cal fer. Perque ja ho has fet. Cal insistir, igual que quan entrenaves per superar-te, malgrat arribar la última. No vas ser incapaç de superar-te aleshores, de manera que perque hauria de ser diferent ara?

estranya ha dit...

Ui... No, no ho sé el que he de fer. Insistir en la soledat és fàcil, però insistir quan no saps ni per on has de començar... doncs això... bé, cal saber per on començar, abans que res.