Martí

Suposo que tots tenim algú davant de qui sempre fiquem la pota. Jo tinc unes quantes persones d'aquestes (massa, la veritat). Són aquelles persones que sempre et veuen fer el ridícul, davant de les quals sempre dius coses que resulta que estan malament, que sempre et contesten i tu et sents petita, petita, molt petita. I, que, facis el que facis, intentis el que intentis, sempre faràs les coses malament. O, almenys, aquesta és la impressió que et dóna: que sempre fiques la pota davant seu.

Sempre havia pensat que aquestes persones davant de les quals sempre ficava la pota eren persones molt segures d'elles mateixes, o xules, o altives, o gent que es creia per sobre de tu. Vull dir que, a vegades, quan et contesten d'aquella forma, com si fossis no res, doncs encara et fan sentir més petita.

Mai se m'havia passat pel cap que es pogués fer inconscientment. Fins que em vaig trobar en Martí.

En Martí havia anat a la mateixa classe que jo quan anàvem a l'institut. Quan vaig anar a la universitat, ell estudiava a la facultat del cantó de la meva. El primer any me'l vaig trobar algun dia, i no l'havia tornat a veure mai més des de llavors.

Per això, quan me'l vaig trobar l'altre dia, li vaig preguntar que com li anava. I ell em va contestar que encara estudiava, que havia d'acabar la carrera. Com que jo fa tants anys que la vaig acabar que ja ni recordo quants, li vaig preguntar si feia una segona carrera. Va abaixar el cap, i em va dir que no.

Però jo no vaig estar contenta amb això. Vaig agafar i li vaig dir alguna cosa de l'estil de "és clar, si treballes, trigues més temps a acabar la carrera". Pensava que el nas li tocaria al terra, quan em va contestar que no havia treballat en tot aquest temps, que s'havia dedicat només a estudiar.

Em vaig quedar sense saber què dir-li, així que ens vam dir adéu i vaig esperar no tornar-lo a trobar en un cert temps. Com puc ser tan pallussa? I com puc anar ficant la pota, cada cop més, fent sentir malament al pobre noi?

Però avui l'he tornat a trobar. Estava treballant i donava un volt (donar volts no és la meva única feina, de tant en tant també treballo). De cop, em trobo amb un company que em demana on és un lloc. I jo me'l quedo mirant, pensant que coi, que ja fa molt que treballa aquí, que ho hauria de saber.

De cop, en Martí apareix a darrere del company. Em pensava que era casualitat, però ja he vist que en Martí no feia massa bona cara...

Li acabo d'explicar al company on és el lloc que em demana, quan es gira i li diu a en Martí: "Ja ho has sentit, no?"

I veig com en Martí abaixa el cap, i es posa vermell.

I jo penso que si fos jo, també faria el mateix: baixar el cap i posar-me vermella. I, segurament, preguntar-me per què sóc tan pallussa. I preguntar-me quant trigaré a tornar a trobar-me a qui sigui, i que em trobi perduda en un lloc molt petit, o...

Tot i que jo, no ho he fet expressament. Jo no volia fer-li passar una mala estona al pobre noi!