dissabte, 24 de març de 2007

Tse-tse

L'únic cop que recordo no haver anat a classe o a treballar perquè estava malalta va ser quan tenia 11 anys. Em van operar i des de la clínica no podia anar al cole...

De petita, com que no tenia cap avi que em pogués cuidar, ni cap veïna, ni ningú, si tenia febre, ma mare em donava una aspirina, i apa, cap a l'escola. I així vaig créixer, acostumada a no estar mai malalta.

De sempre, quan m'he trobat malament, he anat a dormir molt aviat, m'he carregat el cos d'aspirines, i he anat a treballar, o a classe, o el que fos.

És per això que l'altre dia, encara que sabia que no estava bé del tot, vaig anar igualment a la gran ciutat. Feia dies que anava a dormir a les 9, però aquell dia em vaig aixecar i em va semblar que ja em trobava bé.

Vaig agafar el tren i un llibre nou. Vaig començar a llegir i ni me'n vaig adonar, que ja era a la gran ciutat. Mentre estava a la gran ciutat ja vaig notar que no estava massa bé. Bé, de fet qui ho va notar no vaig ser jo. Jo no em trobava massa bé, però vaig pensar que era un simple refredat. I potser ho era. Però ara suposo que deuria estar blanca com la neu. O groga, que diu ma mare. Perquè vaig haver de contestar més d'una vegada i de dues a la pregunta de si em trobava bé.

A la tornada, vaig tornar-me a posar a llegir. El llibre m'havia absorvit tant que gairebé ni em vaig adonar que havia arribat al meu destí. Per sort, baixa força gent a la mateixa parada que jo i vaig tenir temps de recollir les coses a corre-cuita per baixar del tren.

Em vaig prometre que arribaria a casa i acabaria el llibre. No el podia deixar així.

Vaig arribar a casa, vaig sopar i em vaig posar a llegir, amb la determinació d'acabar el llibre abans de dormir.

I un be negre amb potes rosses.

Eren les 9 del vespre i no vaig ser capaç de llegir una pàgina. Em vaig posar a dormir, pensant que dormiria prou hores.

L'endemà, després d'haver dormit 10 hores d'una tirada, em vaig aixecar tan marejada, que gairebé no m'aguantava dreta. Però havia d'anar a treballar... Així que ho vaig fer.

Encara no sé com.

Vaig tornar aviat a casa, abans de les 2. I me'n vaig anar directa al llit. Vaig dormir dues hores, fins que em va despertar el telèfon. Em vaig aixecar, vaig dinar, i li vaig dir al meu pare que aniria a fer el que faig els divendres a la tarda.

Em va dir que no.

Jo tenia forces, ja no em trobava malament, ja no tenia son...

Una hora més tard, tornava a estar al llit.

Vaig dormir dues hores més, fins que em va despertar alguna cosa.

Vaig tornar a aixecar-me, i ma mare em va demanar que la despertés si s'adormia, que havia d'anar a treballar a la nit.

Per poc sóc jo la que m'adormo.

Vaig tornar al llit i vaig dormir 12 (sí, 12) hores seguides.

Aquest matí m'he aixecat. Em trobava bé i he dit que aniria a fer el que faig els dissabtes al matí.

El meu pare m'ha dit que no, que truqués i digués que no hi anava.

I jo que sí, que ja em trobava bé.

No havia passat ni una hora des que m'havia aixecat de dormir 12 hores seguides que ja tornava a ser al llit.

M'he aixecat i ja tornava a tenir forces. Així que he recuperat el llibre, fins que he llegit un tros que m'ha fet molta gràcia. I he pensat que ja n'hi havia prou, que podia engegar l'ordenador i mirar quants mails tenia, que feia molt que no passava per aquí.

Però només d'escriure això, ja m'he tornat a marejar. D'aquí, directa al llit. A dormir altre cop. Per sort, gairebé ningú m'havia dit res.

I ara me'n vaig a dormir. Que aquesta nit tots plegats dormirem una horeta menys... i jo necessito dormir! Bona nit!

I de mica en mica vaig anar transformant les imatges en situacions, i vaig anar inventant i dibuixant una història protagonitzada per una jove col.legiala amb poders, anomenada Lluna, que s'encapritxava d'un cabirol esmunyedís amb una marca peculiar a la pota i el seguia fins als confins de la Terra.
La Lluna era una nena que menjava caramels i dormia abraçada al seu ós de peluix, i amb ella vaig viatjar per altres mons i vaig viure altres vides, fins que les aventures de la Lluna van acabar convertint-se en un còmic.
Vaig dedicar la meva primera obra a la memòria de la Meritxell i la vaig guardar a la bossa. Si alguna vegada tornava a la civilització, aquella seria la meva professió. Intentaria guanyar-me la vida escrivint, dibuixant vinyetes de còmic i creant personatges que, com la Lluna, s'inspiressin en la meva pròpia vida i em permetessin escapar dels meus problemes.