dilluns, 26 de març de 2007

Em caso!

- Saps què? Em caso!
- Ei, felicitats!!!

Si m'ho diu, és que estic convidada al casament?

- Volia fer una cosa petita, però al final convidem a molta gent.

Ah... I això vol dir?


Una estona més tard:

- Així que ja saps, estàs convidada.

Vale, ara ja m'ha quedat clar. És que a mi si no em diuen les coses clares...

És clar que mira, què vols que et digui, em fa il.lusió anar-hi. Ens hem fet molt amigues, i vaja, que em fa il.lusió.

ALARMA!!!

Però tu ets burra o què?

Jo, burra?

Sí, tu. A veure, coneixes el noi? La família? Els amics? Bé, coneixes algú a part de la nòvia?

- Tot i que em sap greu, perquè no coneixes a ningú.

Ah, veus? Si fins i tot ha pensat en això. I total, als últims casaments que vas anar tampoc coneixies a ningú...

- Ah, cap problema! Em busques un noi ben guapo i em poses amb ell.
- Doncs ara que ho dius... sí, tinc un amic solter que...

Cagumlaputa. Era BROMA. BROMA!!!

- Segurament també li digui a la Maria.

Ui. ALARMA. Per què ha sortit la Maria aquí, fent una associació d'idees, que jo he fet en sentir el nom de la Maria?

La Maria estava soltera. Va anar al casament d'una amiga i no coneixia ningú, només a la noia que es casava. La van posar a prop de l'únic amic solter de la que es casava. La Maria es casarà aviat amb aquest noi.

Està fent associacions d'idees xungues o és una casualitat? Està intentant fer de Celestina? Espero que no.

ALARMA. Roba. Mama. Calla. Calla. No diguis res o demà mateix et fa anar a voltar les botigues de la ciutat per buscar roba. Roba. Casament. Roba de casament. Botigues. Merda.

El pitjor de tot és que, no sé per què, tot i odiar els casaments a mort, em fa il.lusió anar a aquest casament.