dimecres, 28 de març de 2007

Una cara somrient

Hi ha gent que els veus i que et cauen bé només de veure'ls. Són aquelles persones que sempre riuen. Gent que no té problemes. O que almenys ho sembla. Gent que sempre té un somriure a la cara. Gent que sempre té una paraula amable.

Avui m'he trobat a una d'aquestes persones. L'he vist i he somrigut. I m'ha tornat un somriure, com no podia ser de cap més manera.

Jo ja marxava ràpid, tenia pressa, però no he pogut evitar fer-li una broma. I és que, me l'ha posat "a huevo". Ha rigut, he rigut, i he marxat, cap allà on anava quan me l'he trobat.

I de cop he sentit una veu: "Escolta, ja que ets aquí..."

I he començat a patir.

Perquè m'ha fet una pregunta que no sabia si sabria contestar. Sempre fa preguntes difícils.

Quan ha començat a fer la pregunta i he vist quin tema em preguntava... ja he patit.

Tot i que no sé com, he sabut contestar. La pregunta era tan fàcil de respondre, que s'ha posat a riure per no haver-ho vist abans.

Sempre em sorprenc en aquestes situacions. Si estigués sola, segurament no ho veuria tan ràpid. I si algú em pregunta, amb la pressió, hauria d'actuar com faig sempre: posar-me nerviosa i no sabent dir ni el meu nom. Però no em passa això. De fet, em passa just el contrari. Cada cop que em fan una pregunta d'aquestes, el meu cap funciona més ràpid i sóc capaç de donar la millor solució, i de forma que s'entèn.

Al final, li he dit adéu, ha somrigut, i jo també he somrigut. Com sempre que ens trobem.

I és que sovint, una cara somrient, és contagiosa. I aquesta cara somrient sempre em fa tornar un somriure, perquè és un somriure sincer, d'algú que, almenys, sembla feliç.