divendres, 9 de març de 2007

Tota dona...

Fet: Sóc IDIOTA. Sí, IDIOTA amb majúscules. Perquè sí, perquè sempre ho he sigut, i perquè, mal que em pesi, sempre ho continuaré essent. Hi ha coses que no es curen amb el temps, que deia no sé qui.

Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.

Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.

Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.

Collons! No t'he dit que sí?????????????????

Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...

I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.

I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.

D'acord, i perquè estic mosquejada.

I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.

Toda mujer debería tener...

Ai, que comencem bé...

... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...

El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.

... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...

He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...

...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...

Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?

No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...

...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...


A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!

Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...

...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...

Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.

...Un amigo que siempre le hace reír...

Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"

Y uno que la deja llorar...

Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...

...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...

Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?

...Sentir que controla su destino...

Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...

TODA MUJER DEBERÍA SABER...

Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...

...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...

Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!

...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...

Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...

Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...

D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!

...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...

El què?

... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...

Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.

...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...

El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"

...cómo vivir sola, aunque no le guste...

Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?

...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...

Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...

...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...

Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.

Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...

...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...

I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!

ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.

ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor


Per variar...

De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?

En fi, ho sento.

Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.

Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.

Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).

I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.

Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.

Sóc idiota.

Molt idiota.

I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.

I no fa falta que culpi a ningú més.

La culpa és meva, i només meva.