dissabte, 10 de març de 2007

Tramuntana

La tramuntana em desespera. O, almenys avui, la tramuntana em desespera. Estic cansada. M'he passat tota la nit escoltant com la tramuntana picava contra la meva habitació, que dóna al nord. La tramuntana em fa posar nerviosa. Xiula, i xiula, i no te'n pots escapar.

Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...

No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.

M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.

Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:

- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!

Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...

Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.

Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...

Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.

I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.

Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...