Ni al parxís...

No he tingut mai fusta de campiona. I em refereixo a aquella gent que tenen seguretat en sí mateixos, i que ho mostren a la gent amb qui competeixen. Sí, em fan molta ràbia, però també em fan una mica d'enveja. Perquè van amb aquella seguretat... i jo, amb aquella inseguretat...

Però això no vol dir que m'agradi perdre. Jo sóc d'aquelles persones a qui no agrada perdre ni al parxís. Sí, ja ho sé, segurament és una actitut infantil, que mostra que encara no he crescut. Però és que jo no em puc prendre cap joc ni cap competició a broma: si hi ha un guanyador i un perdedor, he d'anar a mort! A guanyar! Sense fer trampes, però a guanyar de la manera que sigui. Perquè, ja ho he dit, no m'agrada perdre ni al parxís!

Jo sempre havia pensat que no era així. Que tant se me'n fotia perdre que guanyar. Bé, que a ningú li agrada perdre, però no em sentia una persona ambiciosa en aquest sentit, per dir-ho d'alguna manera. Però pensant, pensant, m'adono que sí, que jo sóc així, que no m'agrada perdre a res.

Fa uns dies vaig anar a jugar un torneig de costellada. No ens hi jugàvem res. Res de res. Però jo... doncs a mi no m'agrada perdre, i m'hi vaig posar en sèrio. Tant en sèrio m'hi vaig posar, que fins i tot algú em va dir abusona, perquè... bé, perquè quan m'ho proposo, puc guanyar sempre :-)

També fa un parell de dies algú em va fer el comentari. Que sí, que jo puc riure, puc xerrar amb qui sigui, puc entrenar a qui jo vulgui... però que quan competeixo, a l'enemic no li dóno ni aigua! Que sí, que faig mitja por. Que si jo competeixo, competeixo. I si s'ha de competir, ha de ser seriosament. Per no fer-ho seriosament, doncs ja no val la pena competir.

I sí, ja ho sé, segurament això sembli una criaturada. Potser ho sigui. Però és que alguns no volem perdre a res!

Això em recorda algunes tardes de dissabte, jugant a cartes (a la brisca) o al dòmino amb el meu pare i el meu avi. La quarta persona solia variar: a vegades la meva mare, a vegades la meva àvia, algun dels meus tiets... El problema és que el trio (avi-pare-nena) no es cansava mai, i els altres anaven rotant.

L'avi només feia que riure. Ell no deia res, però si et feia passar al dòmino començava a riure, i si et feia passar més d'un cop en una partida, reia tant, que acabava plorant de riure. Em sembla que no l'he vist mai riure tan a gust com quan aconseguia casar el 3 de trumfos a algú.

El meu pare era diferent. Ell comptava tots els punts, i segons el que jugava cadascú, comptava què havia de tenir. Anar amb ell de parella sempre era un mal negoci: t'acabava fotent la bronca perquè havies jugat malament, perquè havies d'haver tirat aquesta carta i no l'altra o perquè no t'adonaves que no sé quina carta ja havia estat jugada, o perquè et faltava només un punt per fer els 61 i deixaves passar una nena, esperant agafar alguna cosa més... i ja no quedaven més pedres a la baralla.

I jo... Doncs jo era una barreja dels dos. Al final vaig aprendre a comptar. Però feia veure que no. Sí, ja ho sé, això no es fa, perquè llavors els altres es confien. I sí, ja ho sé, m'he d'oblidar d'enganyar a algú que es pugui passar per aquí fent veure que jo no compto els punts...

Però jo comptava. I, és clar, comptant vaig començar a guanyar. Tinc la sospita que l'avi, fent-se el tonto com jo, també comptava. El més divertit era anar de parella amb l'avi. Si perdíem, tot era silenci. I quan guanyàvem... quan guanyàvem acabàvem els dos plorant de riure.

I sí, sé que havíem de fer molta ràbia, tots dos. Perquè quan havia de jugar contra ell, em feia molta ràbia quan ell guanyava i es posava a riure d'aquella manera. És clar que jo feia el mateix.

I sí, l'avi no era el pare del meu pare. Però quan estic amb la família per part de mare, tothom em diu el mateix: "ets igual que l'avi". Curiosament, quan estic amb la família del meu pare, em diuen: "eres igual que tu abuelo". Però jo aquí el que hi veig són tres generacions de persones. Tres persones que segurament no van créixer mai. Però tres persones que, al cap i a la fi, no volen perdre ni al parxís!

Em queda pendent explicar les timbes de parxís que féiem amb l'avi les tardes de Reis, quan hi havia tota la família, amb un parxís de 8 colors. Unes partides interminables que, curiosament, només volíem acabar l'avi i jo. Els altres s'anaven rellevant els uns als altres, però nosaltres seguíem allà, rient, i plorant de riure, cada cop que aconseguíem matar alguna fitxa.