dimarts, 13 de març de 2007

Ara fa 30 anys...

Tenia aquest post guardat com a esborrany, no sé per què. Sabia que li volia posar alguna altra cosa, canviar-li'n alguna altra. Però ara no recordo per què no el vaig publicar en el seu moment.

Sí, ja ho sé, és massa nyonyo, però, i què? Ja que està escrit, premeré el botó...

----------------

Aquest any farà 31 anys que, una tarda de primavera, el meu pare va aterrar a la ciutat. Bé, no va aterrar, va venir en tren... Havia aprovat unes oposicions i no hi havia places per la seva zona. Se'n va haver d'anar a l'altra punta d'Espanya, a un lloc on ningú parlava castellà, i on pocs funcionaris d'aquells de les espanyes volien venir.

Vivia en una pensió. El 95% del sou se'l gastava per pagar a la dona de la pensió, que li donava menjar i un lloc on dormir. La resta del sou la guardava per poder tornar de tant en tant a casa, i portar algun regal als seus germans petits.

Viatjava en trens de mercaderies, que li sortien barats (de fet, li sortien gratis). I entrava a les discoteques sense pagar un duro perquè coneixia els policies militars que estaven a la porta, i el deixaven passar.

Entrada la tardor va conèixer a la meva mare en una d'aquestes discoteques. Feia un parell de mesos que es coneixien amb la meva mare, si és que hi arribaven, que es va morir el seu pare, el meu avi. Era un dia d'hivern, un hivern molt fred, i ell va agafar tots els estalvis que tenia per comprar un bitllet d'avió per poder anar a l'enterrament. La mala sort va fer que l'avió no pogués aterrar on havia de fer-ho, el desviessin, i arribés dos dies més tard al seu poble, quan el meu avi ja feia un dia que era enterrat.

Ma mare no va anar a l'enterrament. Feia poc que es coneixien, i havia d'anar molt lluny. Tothom la va aconsellar que no hi anés.

El meu pare va tornar i, al cap de poc, van decidir que es casarien. El meu pare pagava moltíssim per viure a la ciutat i ma mare tenia un pis, que s'havia comprat feia un parell d'anys, i la hipoteca ja estava gairebé pagada. Ara se n'haguessin anat a viure junts, però en aquella època era més complicat.

L'oposició al casament era clara per ambdues bandes. Per una, el meu pare era un "xarnego". Per l'altra, la meva mare era una "catalana" (dit amb tot el despreci que es pugui dir). A més, "es mayor que tú". I, a més, "no te puedes casar con ella, que hace menos de un año que se murió papá y estás de luto". I la frase mai dita, però que estava a l'ambient, de que si ell es casava amb una catalana, no tornaria mai més al poble.

Aquest estiu farà 30 anys que es van casar. El meu pare encara no entenia el català (almenys no correctament). I ma mare no coneixia a ningú de la família del meu pare. Va conèixer a dos dels meus tiets el dia del casament. A la meva àvia la va conèixer a la lluna de mel (no sabria si dir-ne així...), que la va passar a casa la meva àvia, juntament amb els seus cunyats, gairebé tots adolescents o pre-adolescents.

Quan jo vaig néixer, aquest estiu farà 29 anys, el meu pare em va inscriure al registre de la ciutat, perquè no tenia carnet i no podia anar sol al poble, i perquè ma mare estava a l'hospital, bastant fotuda, i no volia marxar massa lluny. Així que a tots els documents hi posa que jo sóc de la ciutat, en comptes de ser del poble.

En aquella època, les famílies del meu pare i de la meva mare no es coneixien personalment, excepte pels dos germans del meu pare que van venir al casament.

Van aconseguir que la meva àvia vingués fent-la padrina meva. No es podia negar a ser padrina, i no podia ser padrina si no hi era present. Li va costar, però va venir.

I d'això ja fa gairebé 30 anys!