Una altra Lluna

Es deia (es diu) com jo. La vaig conèixer a tercer de BUP, quan ella repetia.

No sé com vam començar a parlar. Però ens vam fer amigues. Érem una espècie de parella estranya, però congeniàvem molt bé.

Ella xerrava pels descosits, i jo callava.

Ella parlava amb tothom, i gràcies a ella, jo també vaig començar a parlar amb tothom.

Les dues ens rèiem dels típics empollons llepa-culs. I sí, jo era una empollona, però no era (ni ho he sigut mai) una llepa-culs.

Ella em feia ser més "normal". Una mica menys friki, per dir-ho d'alguna forma. Em deia que fes això o allò altre...

Ella només feia que escoltar Bon Jovi. Sempre em deia el mateix: "escolta'ls". I em passava el seu walkman perquè l'escoltés. I m'ensenyava fotos d'en Jon Bon Jovi, dient-me: "però no ho veus, que és molt guapo?"

I jo li deia que sí, que sí, però tant ella com jo sabíem que era que no, que no.

Vaig escoltar tantes vegades aquesta cançó... Sempre des del seu walkman. Un cop darrere l'altre.

Per això, avui, quan ha sonat a la radio, m'he recordat d'ella. De l'altra Lluna. De l'única persona amb el meu mateix nom que va coincidir a la mateixa classe que jo en... no sé quants anys de col.legi, institut i universitat.

A COU vam tornar a anar a la mateixa classe. I ja no la vaig tornar a veure més.