dilluns, 19 de març de 2007

Riure's d'un mateix

No m'havia adonat mai que ho feia, fins que un dia que estava en un bar, l'Elena em va dir, ben enfadada:

- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!

I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.

Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.

Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...

És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)

Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.

En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.

Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.

Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.

I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.

I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.

La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.

En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.

Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...

Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.

Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:

"Porta la bragueta oberta!"

I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.

A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:

- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?

Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.

Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.

Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.