divendres, 2 de març de 2007

Ja és primavera... a ca la Lluna

Ho sé, ho sé, només pel títol ja em mereixo que es tenqui el navegador i que ningú llegeixi el post. Sí, però, i què?

Anant...

Em paro al semàfor de cada dia. Hi ha semàfors que, no saps per què, sempre et trobes tancats. I aquest és un d'ells. Avui m'hi he tornat a trobar al senyor Jaume.

El senyor Jaume és un senyor que fa uns 20 anys que conec. Ara deu tenir uns 70 o 80 anys. Me'l vaig trobar prop del semàfor dimecres. No vaig veure què feia, perquè el semàfor es va posar verd i jo vaig marxar. Dijous me'l vaig tornar a trobar. Vaig estar a punt de dir-li hola, però vaig veure que vigilava amb molta atenció un parc. Avui he vist què vigilava: un gos. Avui ha arribat amb el gos lligat d'una cadena, l'ha deslligat, i mentre el gos corria per l'herba, ell el vigilava. El semàfor s'ha posat verd i jo he marxat.

Al següent semàfor m'he trobat un parent, que tampoc m'ha vist.

I mentre anava cap a la feina, m'he posat a riure. M'he posat a riure perquè la cançó em feia gràcia, però perquè en aquell moment he sabut que havia d'escriure un post i penjar la cançó. Perquè sí.

I jo reia mentre ballava al cotxe. M'he parat en un semàfor i... ai! Algú conegut em mirava amb una cara... En fi, tant li fa. Total, jo no feia res mal fet! Només reia i ballava!

Però ara resulta que m'he baixat la cançó, però no la puc posar enlloc perquè els llocs de pujar cançons no em deixen registrar...

Tornant...

Des del cotxe veig una noia que va amb una samarreta sense mànigues. Sense mànigues! Que som a principis de març!

Però miro el cel. Fa solet. Fa un bon dia. I decideixo que ja és primavera a ca la Lluna (apa, ja m'he avançat al Corte Inglès... o no, jo què sé!)

I com que és primavera, apujo un grau la temperatura del climatitzador del cotxe. No sé per què ho faig. A l'hivern està a 22 graus. A l'estiu a 23. No sé si és una bona temperatura, i no sé per què la canvio. Però sempre ho he fet així.

I segueixo somrient. Perquè és primavera. Perquè... perquè sí.

I passo per davant d'una escola. Un nen se'm creua per davant del cotxe. No és un pas de vianants, és pel mig del carrer. Freno. Ell passa amb tota la parsimònia. Deu tenir uns 10 anys i em mira desafiadorament. Un amic li diu que s'afanyi, i ell encara passa amb més parsimònia. Em recorda un vídeo. Em dic que arribaré a casa i el penjaré aquí... val la pena fer clic!



Torno cap a casa i sé que ja és primavera.

I somric.

Però no per la primavera...