Portes el capó obert!

Ahir deixava entreveure una mica com era la relació amb el meu pare quan era petita. De fet, sempre era així. La meva mare mai era a casa, i el meu pare sempre es cuidava de mi. Avui sembla un bon dia per parlar-ne, el dia de la dona de treballadora. La meva mare treballava. El meu pare també. Però qui es cuidava de mi era el meu pare.

Ara suposo que hi ha molta gent així. Però fa vint-i-tants anys, això no era massa normal.

Al matí m'aixecava i em portava a la guarderia. Al migdia m'anava a buscar a la guarderia. I es passava tota la tarda jugant amb mi. Al vespre, es solia quedar adormit al sofà, mentre miràvem tv2 i jo jugava a cotxes, construir cases, o muntar i desmuntar coses. Quan arribava ma mare a casa, sempre es trobava una cara rodoneta que es posava un dit a davant de la boca i li deia: "Xxxxxxxxxxxttttttttt! El papa dorm!"

Suposo que el meu pare sempre havia volgut tenir un nen. El que sí que volia era una família numerosa. Però les coses són com són, i es va haver de conformar només amb una nena.

Tot i així, va educar a la nena tal com ell volia haver educat un nen. Li va encomanar la seva passió pels esports. A les tardes, solien mirar tv2, on normalment sempre hi havia algun esdeveniment esportiu. Els diumenges, agafava un puro amb una mà i la nena amb l'altra i se n'anava al futbol. Es va cansar d'una nena a l'edat dels perquès que preguntava tot de coses d'esports. Però ara ja la té ben ensenyada. I està clar, avui, a partir de quarts de nou, que ningú la busqui, que estarà davant de la tele. També deu ser de les poques persones que es va aixecar la nit de dissabte a diumenge per veure la fòrmula 1.

De petita, la nena jugava més amb els nens que amb les nenes. Per què? Doncs perquè era més divertit jugar a futbol que no posar-se a parlar de tonteries.

I a què ve el títol, suposo que qui hagi arribat fins aquí es preguntarà. Bé, el títol ve a una cosa que m'ha passat avui. He de dir que, malgrat que mon pare em va educar com si fos un nen, la meva assignatura pendent són els cotxes. Com que tinc una persona propera que és mecànic, doncs a la mínima que hi ha un problema amb el cotxe, ell se'n cuida. Ell em recorda quan he de portar el cotxe a revisió. Ell m'informa de tot. I jo he passat una mica de tot el que es refereix a la mecànica dels cotxes. Sóc conscient que si algun dia punxo, ja puc tenir el mòbil carregat o em quedaré tirada, perquè dubto que sigui capaç de canviar una roda. O potser sí. Però és una cosa que prefereixo més no comprovar.

Avui he anat a posar gasolina al cotxe. Sí, això sóc capaç de fer-ho :-) I quan ja marxava, se m'ha acostat un noi. El primer que he pensat és: "Què coi vol, aquest, ara?" He de dir que ja era l'hora de dinar i la falta de sucre a la sang em feia estar més suscebtible del normal... Total, que em diu: "Portes el capó obert!" I suposo que se'm deu haver quedat cara de tonta. I sí, estava obert. Però estava mal obert. He intentat acabar-lo d'obrir per tancar-lo, però no he pogut. Llavors ho ha intentat ell. I, en aquell moment, he anat a entrar al cotxe per veure si el podia obrir bé des de dintre. En aquell moment m'he adonat que no he obert el capó del cotxe (almenys conscientment) des que me'l vaig comprar. Perquè quan he entrat, el primer que he fet ha estat pensar: "I on coi és la palanca?" Per sort, la palanca era al mateix lloc que al cotxe del meu pare.

Encara no sé com se m'ha obert el capó tot sol. Potser li he donat una patada quan entrava o sortia del cotxe (sí, ja ho sé, sóc una mica bèstia). En fi, li preguntaré al mecànic de la família si és que li passa alguna cosa al cotxe.