dimarts, 29 de març de 2005

Retorn a la normalitat?

La grip m'ha deixat amb una crisi d'idees. També m'ha deixat amb uns quants kilos de menys (i no m'estranya, després de passar-me uns dies a "pan y agua", però sense "pan"). Així vaig al contrari que la resta de gent, que després de Setmana Santa torna queixant-se de que s'ha engreixat i bla, bla, bla.

Com ja vaig avançar el dia que vaig parlar de la grip, em vaig recuperar just a temps per tornar a treballar avui. Quan hi haurà més de dos dies seguits de festa? Tinc ganes de saber-ho, per saber quan tornaré a agafar la grip... per anar preparant l'arsenal d'aspirines.

Així que aquest matí m'he aixecat com cada dia. I, com a tot Catalunya, avui m'ha costat bastant més que els altres dies. Coi de dilluns, dimarts, o el que sigui!

Però els problemes no han acabat aquí. Fins abans de Setmana Santa, quan m'aixecava, ja no em calia obrir el llum. Avui m'he aixecat a l'hora de sempre i... què passa? Que plou? Per què és tan fosc? Ah, sí, ja no me'n recordava! Un dia d'aquests em vaig passar mitja hora canviant tots els rellotges de casa (els meus, els de la casa, el de ma mare, el de mon pare, el dels avis, el... ui! M'acabo d'adonar que em vaig deixar el mòbil i el del cotxe!) Així que som-hi! Tornem a encendre el llum al matí. I llavors diuen que això serveix per estalviar energia? No veig pas com! En fi, si ho diuen els experts...

Però no tot és dolent. El primer somriure del dia me l'ha portat Mart. Per sort, o per desgràcia, visc en un lloc bastant apartat de la civilització. I això m'ha permés des de petita poder observar el cel, cosa impossible als pobles grans o les ciutats. Avui, just sortir del garatge, Mart m'ha picat l'ullet des de prop de l'horitzó. I, malgrat que avui tenia una mica de son i el cap encara em funciona una mica poc a poc, he somrigut al pensar que avui, precisament avui, el que havia vist primer al sortir de casa era Mart: un dia del mes de març, dedicat a Mart, que a sobre és dimarts, que és el dia de Mart. Vaja, que avui tocava guerra!

El següent somriure me l'ha portat la Lluna. Ja que el cel estava fosc, quan he arribat a lloc, he pogut observar la lluna. Però aquest cop ha estat un somriure de tristesa. Deu fer dos o tres dies que hi havia lluna plena. Ja comença a decréixer. I m'ha entristit pensar que el pròxim cop que sigui plena ja no la veuré tan bé com avui, perquè quan surti de casa ja serà clar. Bé, ja sé que em contradic amb el que he dit abans, que no m'agradava aixecar-me i que fos fosc, però tot té les seves coses bones.

La resta del dia ha estat com sempre. El cel ha estat guerrer, avui. Potser li ha agradat el dia dedicat a Mart. Però ja va bé que plogui. Ho hauria de fer cada dia, almenys durant una bona temporada.