dimecres, 2 de març de 2005

El nou

No ens entendrem. Ja ho veig a venir. No cal ser massa intel.ligent per saber-ho.

He entrat al seu despatx buscant respostes. Sabia que seria una persona nova. I estava il.lusionada. Després de tants de canvis, ara hi hauria una persona nova que hi estaria durant molt de temps. Així que pensava que hi hauria una persona amb qui m'entendria i que tot aniria bé.

Però només d'entrar per la porta ja he vist que no aniríem pas bé.

Té uns 50 anys. Alt. Prim. Amb ulleres. Se m'ha mirat amb aire de superioritat. S'ha presentat, que ja és molt.

M'ha preguntat què feia allà. Li he explicat. I li he comentat el meu problema. Però no m'ha donat cap solució. Només m'ha fet preguntes. Unes preguntes de les que fa 20 anys que en tinc la resposta. Bé, potser 20 anys no, però 15 segurs. I tothom en sap les respostes.

No m'ha donat cap resposta. Només preguntes. M'ha dit que hi torni d'aquí a un temps. Però sense respostes. Sense cap solució als meus problemes.

I ara em pregunto: què he d'anar a controlar d'aquí a un temps si no m'ha donat cap resposta perquè pugui millorar? Si continuo com fins ara, no milloraré. I quan hi vagi i no hagi millorat, què farà? Em farà més preguntes? Em donarà alguna resposta? Si me n'ha de donar alguna d'aquí a un mes, per què no me la donava avui, quan fa un any que volto de persona en persona i en tot aquest temps he anat unes 20 vegades al despatx i ningú m'ha donat cap solució?

És ben bé que la seguretat social és una porqueria.