Hi ha una frase feta que diu que només els nens i els bojos diuen sempre la veritat.
Ell ho sabia. I va intentar aprofitar-ho.
Havia conegut el nen feia 3 anys, quan en tenia 2. Anava al seu centre. Sempre li havia caigut bé. Era un nen amb un cert retard, sinó no aniria al centre, però era molt viu. Ho entenia tot, encara que li costava parlar. Ell creia que el seu problema era més de logopeda que no seu, però tot i així, el tenia un cop a la setmana i li ensenyava un munt de coses.
Fins que la va conèixer a ella.
Primer només era una noia, sense nom. Després va saber-ne el nom. I després, el cognom.
Sabia que el cognom li sonava i no sabia de què. Fins que va arribar el dimecres i el nen va tornar al centre.
El cognom no era massa comú. Segurament, eren de família.
I va començar a preguntar al nen per ella. I el nen, li deia tot el que ell li preguntava.
Va anar deixant la feina. Cada cop feia menys la seva feina i més de detectiu, preguntant per ella.
Fins que un dia, el nen li va parlar a ella del seu mestre.
A la mare del nen no li va agradar massa que el nen no fes el que havia de fer. Així que va anar al centre i va parlar-los del que feia ell.
A la setmana següent ell ja no treballava al centre.
dimecres, 23 de març del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada