divendres, 26 d’octubre de 2007

Blog... secret?

La Boira m'ha fet pensar, gràcies a aquest post. Secrets blocaires, quin gran tema! Com si no se n'hagués dit mai res, i com si algú amb febre pogués dir alguna cosa amb sentit...

Jo vaig començar anònima, i volia ser completament anònima, del tot. Però...

Però, amb el temps, t'acabes adonant que ser completament anònim és impossible. Pots intentar-ho, però...

Ja fa molt de temps que no m'importa que algú que visqui a la Conxinxina sàpiga qui sóc. I qui diu algú que viu a la Conxinxina, vol dir algú que no està en el meu cercle, i que no se n'anirà de la llengua amb ningú que conec.

A casa meva, ningú coneix l'existència d'aquest blog. D'una banda, perquè no crec que ho entenguessin. De l'altra, perquè segurament no em farien cas. I, per últim, perquè em faria molta cosa que ho llegissin.

Però... doncs hi ha gent que em coneix, que m'ha conegut a la vida real abans de conèixer-me a la vida virtual, i que coneix aquest raconet. D'acord, el nombre de gent és molt petit. Però ser-hi, hi són.

Suposo que es tracta de saber amb qui pots (i vols) confiar i amb qui no. El món és tan petit, que et pots trobar algun blocaire que conegui algú que tu coneixes, i dono fe que no és tan estrany. Algú pot viure a la Conxinxina, tu pensar que no coneix a cap conegut teu i... patam! Ja hi som!

Vaig conèixer aquest món dels blogs, ara ja fa més de tres anys (com passa el temps!) gràcies (suposo que he de dir gràcies) a una persona coneguda que tenia un blog. Una d'aquelles persones que només coneixes de vista, però... però la curiositat és més forta que tu. En tot aquest temps he anat llegint el que escrivia, i realment, el que vull evitar és precisament això.

El meu blog és secret, sí. Però he arribat a una espècie de tracte (si és que se'n pot dir així) amb mi mateixa. És secret, excepte per gent molt propera, amb qui sé que puc confiar que em guardaran el secret, i per gent molt llunyana (en l'espai, vull dir), que sé que no entraran en contacte amb el meu entorn.

En el post es parlava de parelles. Jo no tinc parella, però... jaja, podria posar una enquesta per veure si tinc pinta de dir-ho o no :-)

Buf, estic espessa. I ara m'he d'anar a "barallar" amb una colla de nens, suficientment petits perquè em preguntin si tinc fills, perquè em veuen "edat de mama", que no vol dir que no la tingui (per què tothom m'ho pregunta, últimament?), però suficientment grans com per entrar a internet i ser capaços de llegir un blog. I, està claríssim, no em podria posar allà a davant si sabés que ells poden llegir tot això i saber que jo sóc jo. I així, amb molta altra gent.

Que espessa que estic, mare meva! I acabo de fotre un rotllo que no entenc ni jo. Tot i així, deixo la pregunta de si dir-ho o no a la parella a l'aire. I me'n vaig a prendre una aspirina.

Com deia als comentaris del post anterior, ho escriuré millor (és una amenaça) el dia que pugui saltar sense que em faci mal el cap!

11 comentaris:

XeXu ha dit...

Sí que se n'ha parlat molts cops del tema, però és recurrent, i sempre bé de gust recordar-lo a aquells que som una mica zelosos de la nostra intimitat. Jo vaig dir-ho a massa gent de bon principi, i ara no sé ni la gent que em deu llegir que em coneixen a la vida real, i que no diuen res, ni fora ni dins. Es deuen divertir llegint les meves misèries i les meves anades de bola, i no sé si deuen pensar que sóc jo o que faig un paper. La veritat és que al blog no faig cap paper, i és en algun cercles del món real on el faig, i de vegades em comporto com no sóc. Però bé, qui em llegeixi pensarà el que vulgui, però és allà on m'expresso com sóc realment, i no tinc res a amagar. A la pantalla no cal fer-li cap compliment ni fer un paperot, pots ser tu mateix sense problemes. I després, si algú que no vull ho llegeix, serà el seu problema.

Com m'enrotllo. De la pregunta que llences, sense ànim d'ofendre, crec que si tinguessis parella, li amagaries el blog, almenys durant fora temps. Potser m'equivoco. Jo crec que no trigaria a dir-li, però de principi em faria molta vergonya.

Tirai ha dit...

No sé, és estrany això de l'anonimat. Jo no hauria pogut escriure segons què al principi si el bloc hagués sigut "public" (per dir-ne d'alguna manera), però, ara, escric i no penso que si em llegeix o no em llegeix gent que em coneix. Bé, tots els que potser em llegeixen que em coneixen personalment, em coneixen arran del bloc. Només, hi ha una persona que no compliria aquests requisits, però estic completament segura que no em llegeix.

Lluna ha dit...

XeXu, això precisament és el que vull evitar jo: anar pel carrer i trobar-me algú que sàpiga totes les meves misèries i que jo ni me n'enteri!

Pel que fa a la pregunta... buf... La veritat és que no ho sé. No crec que ho digués de bones a primeres, però sé que em sentiria malament amagant-ho. Així que suposo que el "força temps" no seria massa temps.

Tirai, jo al principi, si m'hagués imaginat ni per un moment que algú conegut em llegia... no hagués escrit res, tampoc. Ara passo una mica més. No ho sé, potser és que em faig gran :-)

mossèn ha dit...

tens raó quin rollo ... pots compensar-ho amb un cafetó !!! ... no, sense sucre, gràcies ... salut

aina ha dit...

em sembla que ja ho he dit altres vegades i no sé si em repeteixo molt: el meu bloc no ha estat mai anònim, de fet, utilitzo el meu nom real des del principi i quan el vaig començar vaig enviar un mail a molta gent del meu entorn en que publicitava el fet d'haver creat un bloc. Així que sempre que es parla de l'anonimat dels blocs i tot plegat em sento una mica fora de lloc i no acabo d'entendre els motius pels quals molta gent és tan gelosa d'una intimitat que, al cap i a la fi, des d'un bloc ja no és tan íntima ;) Però bé, suposo que cadascú té la seva pròpia explicació del perquè va començar aquesta aventura, i és aquesta justificació la que va bé recordar a fi d'entendre els motius del nostre pretès anonimat...

Lluna ha dit...

Ui, aina, jo no podria! Jo no escriuria tot el que escric si no fos anònima. Per això t'admiro!

iruNa ha dit...

Ja ho vaig comentar al bloc de la Boira... jo sóc partidaria de l'anonimat perquè si tothom que m'envolta en la meva vida real pogués llegir el que escric ja no ho escriuria. M'agrada preservar el meu espai i la meva intimitat. Però tampoc m'agrada amagar les coses als més propers... així és que jo he optat per explicar-los l'existència del meu bloc i demanar-los que em respectin aquest espai i que no hi entrin. La gent que em coneix i amb qui puc confiar saben que la meva intimitat és molt important per mi i per tant m'ho respecten.
No sé... és la meva opció, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu bloc no?
una abraçada!

Lluna ha dit...

Això està bé, iruNa, però... no hi ha ningú que hi entri, per curiositat? És que ha de ser difícil saber que hi ha el lloc però no entrar-hi. A mi em costaria un munt!

iruNa ha dit...

Je,je.. tens molta raó Lluna! però en això es basa la confiança no? També t'he de dir que les persones que saben de l'existència del meu bloc em coneixen tant que, en certa manera, no em molestaria excessivament que hi entréssin. Però tal com diuen: "la curiosidad mató al gato!"

Boira ha dit...

Que puc dir sobre el tema que no hagi dit ja al post? Veig que és un tema força interesant, i té molt a veure amb la manera de ser de les persones. Jo guardo l'anonimat, però la gent del meu voltant saben que soc la Boira, o sigui que anonimat relatiu, no faig públic el meu nom, però el qui vull que ho sapiguin ho saben. Un cop em va passar que, algú que no sabia res del meu blog, i em coneixia, no se com, va fer cap a Gossades, i es va donar compte que era jo. Molt curiós, oi? Suposo que és nota de mitja hora lluny que soc jo, la única diferència que crec que hi ha entre la Boira i jo, és que la Boira és més seria.

Nena, no et queixaràs, avui t'he fet quasi un post jo també! jajaj.

Lluna ha dit...

Sí, gràcies, Boira, pel comentari llarg!

Això que dius del conegut a mi també em va passar, fa temps...